.gif)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Josep i CarmetaRelat literari de Vicente Dasí
“Gràcies per tot iaios”
Líneas y páginas que escribí para mis nietos
Vicente Dasí Garés
Josep i Carmeta foren dos xiquets que es conegueren en la plaça del poble, eren dies de festa, era la festa de les falles.
Aquell dia, quan Carmeta estava absorta mirant desde la vorera, com passaven les falleres amb aquells vestits tan bonics, que pareixien fets d’or i argent, se li va arrimar un xiquet preguntan-li que feia. Ella li va contestar:
- No ho veus tonto?, estic mirant com passen les falleres, perque jo també tindre un vestit com eixos i també seré fallera.
- A pues jo seré pintor, i quan siga major seré famós i pintaré quadres molt bonics, i guanyaré molts, molts diners.
Ella, obsesionada, seguia mirant amb aquells ulls blaus com troços de cel, amb aquelles trenes llarguísimes que li queien per l’esquena com dos xorros d’or.
- Pues jo seré fallera.
I no va traure la vista golosa d’aquelles xiquetes de la seua edat vestides tan ricament amb aquells trajes que a ella li pareixien els més bonics del món.
Al passar l’ última, entonçes mirá al xiquet que li havia parlat abans i se trová amb un xiquet que la mirava amb uns ulls negres que li sonreien amb gran simpatia. Un xiquet molt ben vestit, amb roba de molt bona qualitat, es veia a la llegua que el xiquet era de casa rica. Ella baixà la vista ruborosa i es va mirar inconcientment el seu vell vestit, net, pero desvalit de colors, llavat una i mil vegades, llavat per les nits quant les mares pobres, sense recursos per a comprar uns altres, les tenen que llavar mentre els xiquets dormen, per que al matí següent estiga a punt per a ficarsel.la de nou.
- A mi em diuen Josep, i estic açi perque havem vingut de la capital a passar uns dies, fins que acaven les falles, com açi no tinc amiguets, vols ser-ho tú ?, podriem vorer les falles els dos junts.
I la xiqueta sense alçar la vista, li contestà:
- A mi em diuen Carmeta, i vuig ser la teua amiga, però no em puc moure d’açí, tinc que cuidar del meu iaio fins que acave el seu treball per a portar-lo a casa de la meua iaia que es on jo visc.
I el seu xicotet dit senyalà a un cantó de la plaça, on un vellet quasi sense carns i sentat en una cadira, intentava traure unes notes d’una guitarra vella, per que la gent deixara unes monedes en una caixeta de cartó ficada davant dels seus peus.
Conjeniaren promte, com sols saven fer-ho els xiquets, sense suspicaçies, amb tota la franquessa i sinceritat del mòn. Durant els dies que duraren les falles es contaren totes les seues aficcions.
Ell era un xiquet de la gran ciutat, fill d’una familia molt rica, que sempre estava viatjant d’un lloc a un altre, estudiava en els millors col.legis, els seus pares volien que fora un bon pintor, cosa que a d’ell també li agradava. Aquestos dies els estaven passant en el poble, perque son pare tenia que vendre unes propietats i mentre aprofitarien per a passar les festes. El xiquet li va contar la seua vida sencera, i li va prometre que quan fora pintor la pintaria a ella en un gran llenç, estaria molt bella amb aquells ulls tant blaus i les seues trenes tant llarges i rosses, creguent en la seua infantil innocencia que quan foren majors, estarien les trenes, els ulls blaus i aquella amistat, però sols els xiquets saven somiar d’aquesta manera.
Ella li va contar que vivia amb els seus iaios, i que no tenia pares, pues durant una guerra s’anaren al cel, els seus iaios eren molt pobres i que sols tenien una xiquoteta caseta i les poques monedes que el seu iaio consegia tocant la guitarra per tots els pobles del voltant.
Ja, però ella seria fallera, i ho dia amb tal beemencia i tan majaconadament que el xiquet es reïa, i ella amb la seua inocencia li dia que ser fallera era tant bò com ser pintor, així que no li feia ninguna graçia que es riguera. Pero sols eren enfados momentanis.
Tots els dies pel mati, Carmeta aplegava amb companyia del seu iaio a la plaça i al momentet aplegava Josep amb uns cucurutxos de gepolies per als dos i menjar per als coloms, que al percatar-se de la aplegada dels xiquets, revolotejaven al seu voltant mentre ells els tiraven els grans de dacsa, entre rises i jocs que sols interumpien quan una banda de música omplia l’aire de belles notes, acompanyant als fallers i falleres, entonçes ells es plantaven en la vorera i Carmeta mirava embobada aquells trajes tan bonics que lluïen les alegres falleres, i repetia majaconament, jo també seré fallera!
A l’hora de dinar se n’ anaven, i per la vesprada un altra vegada, fins a la nit, ells jugaven ajenos a la gent, feliços d’ estar els dos junts, quan es cansaven es sentaven en aquell banc de pedra front a la font que no deixava de llançar el seu xorro d’aigua cristalina que junt amb els grans arbres i els bonics rosals, donaven a la plaça un fresc i recolet ambient.
Fins que aplegara la nit, quan açò ocurria es despedien;
- Adeu, Carmeta.
- Adeu, Josep.
I així fins al mati següent.
Però, ay!, la vida amb la seua inexorable marxa no ralentiça els moments feliços, sino al contrari, pareix que la feliçitat sen va correguent, mentre que les estones doloroces s’eterniçen . Avui era l’ ultim dia de les falles, i amb ell, Josep tindria que marxar amb els seus pares i quasi de segur que no es vorien més. Se li va pegar foc a la falla de la plaça i Josep i Carmeta més junts que mai contemplaven aquelles flames que devoraven els ninots reduint-se a brases i ceniçes, ells estaven tristes, no parlaven, però les seues cares il.luminades pel foc, mostraven sense lloc a dupte el que sentien.
Com totes les nits aplegà la despedida, sols que esta nit no era com les altres, era l’última, pareixia com si el foc d’aquella falla els havera cremat a ells també. Tot havia acavat, i al dir-se adeu les veus eixiren quebrades, fluixes, quasi inaudibles.
- Adeu, Carmeta.
- Adeu, Josep.
Al dia següent, la plaça se quedá sense la falla, el banc de pedra sense els dos xiquets, i els coloms sense el seu menjar. I passaren els dies.
La xiqueta els va dir als seus iaios que volia ser fallera, i els iaios li digueren que ells eren pobres, que no podien comprar el vestit de fallera i que això era imposible. La xiqueta es possà molt trista. Passaren els dies i els iaios no podien consolar-la, ella es sentia la més infeliç de totes les xiquetes, havia perdut a un amiguet i també la il.lusió de la seua vida. Ser Fallera.
Els iaios, una nit quan estaven gitats sense poder dormir per vorer a la seu neta tant trista, decidiren que la xiqueta seria fallera. Menjarien menys, la xiqueta no, ella tenia que menjar, pero ells si era preçis es llevarien el menjar de la boca, i el iaio si fora preçis, estaria més hores pels pobles tocant la guitarra. Ea!, ya estava decidit, a estalviar moneda a moneda i quan tingueren prou comprarien el més bonic vestit a la xiqueta.
Aplegá l’any següent i Carmeta es va pasetjar junt les demés xiquetes vestida de fallera.
Passaren els anys…
Aquell matí aplegá a la porta del cementeri un gran cotxe, d’ell baixaren uns homens vestits amb el típic vestit de faller i a continuació baixà una preçiosa i rossa xica, ataviada també amb un bonic vestit de fallera.
Portava un gran ramell de flors que sostenia junt al seu pit, era tal la seua majestuositat i bellesa que pareixia una regina. Cruçà la porta seguida dels homens que pareixia que la custodiaven i es adentraren en el cementeri. Aplegaren fins a una tomba i es pararen, en ella reçava una inscripció, havien dues fotos de porcelana mostrant el rostre d’una dòna anciana i en l’altra el de un home també molt vell. La bella mossa depositá el ramell de flors i llevant-se la banda que li creuava el pit la va estendre damunt la tomba, en ella es podia llegir en lletres brodades en or, Fallera Major de..., va dir unes paraules, que encara que dites amb veu molt baixeta s’ escolta:
- Gràcies per tot iaios.
Aquell dia en la plaça del poble estava la falla plantada, tot era festa, tot era alegria, les bandes de música feien els seus passacarres i les falleres lluien els seus vells vestits.
En la vorera estava plantat un gallard xaval, mirava en totes les direccions com si esperara algo o algú, baix del braç, portava algo molt gran, tan gran que quasi tocava a terra i estava forrat amb paper.
A lo llunt s’escoltà una música, una banda s’arrimava darrere d’un grup de fallers i falleres, al front del grup una bellísima xica ataviada amb el vestit regional, al aplegar front al xaval, el temps es para de colp, uns ulls negrisisms i uns altres blaus es quedaren mirant-se fixament, al parar-se ella, tots es pararen, sols la música seguia sonant.
Dels ulls de la xica començaren a despendres dues llàgrimes, però no de sufriment, sino de feliçitat infinita.
Els ulls del xaval començaren a mostrar aquella sonrisa que ella també coneixia. El xic va ficar el paquet davant de si i començà a desgarrar el paper que envoltava allò tan gran, pronte quedà al descubert un gran llenç enmarcat bellisimament, que mostrava una xiqueta molt bonica amb dues trenes llarges rosses com l’or, sentada en un banc de pedra, i al seu voltant rebolotejaven uns coloms. En un cantó del quadre es llegia la signatura que fiquen els pintors, Josep. La música seguia sonant…
Etiquetas de esta noticia
Secciones : Amigos de Larra, Rincón literario,
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
Molt tendre i bonic. Enhorabona.
Añadir un comentario
