.gif)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
El vel de la discòrdiaArticle d’opinió d'Orwell
El debat és perillós perquè les opinions són molt controvertides i afecten temes molt sensibles com la religió, la cultura i les creences personals
A la lluna de València
Orwell
Mai una peça de roba havia provocat fins ara un debat tan interessant, complicat i polèmic, la irrupció al carrer i als mitjans de comunicació del conegut com a hijab ha provocat un debat intens i complex pel simple fet que afecta les llibertats i a la igualtat.
El mediatitzat cas de la xiqueta Nawja que es negava a anar a classe sense el hijab, la jove de 16 anys afirmava que li agrada i per submissió al seu Déu (segons les seus pròpies paraules). La prohibició a Suïsa de construïr minarets, el debat als països europeus sobre la prohibició del burca i del niqab o la integració de la població musulmana a Europa ha posat en el punt de mira a la població musulmana i ha despertat tot tipus de reaccions i d’opinions. Este debat supera sense dubte els models tradicionals des del model britànic multicultural a l'assimilacionanisme francés i representa un important dilema per a totes les societats democràtiques.
El debat és perillós perquè les opinions són molt controvertides i afecten temes molt sensibles com la religió, la cultura i les creences personals, però també suposen un repte per a les institucions democràtiques d’Europa respecte a les llibertats i a la igualtat entre les persones. La pluralitat d’opinions és amplia, però no tots els arguments són vàlids; d’una banda cal que fugim dels prejudicis respecte als musulmans i de la islamofòbia en concret per evitar estigmatitzar unes creences. Tanmateix crec que fins i tot a la societat existeix un cert consens respecte a algunes qüestions que comentarem.
En primer lloc cal dir que no tots els vels són iguals, existeix el hijab que és un mocador que deixa lliure l’oval facial i que tapa el cap i el coll de les dones. D’altra banda existeixen els vels integrals tals com el niqab i el burca , en el cas del niqab és un vel que tan sols deixa una franja als ulls que permet la visió, el burca en canvi també permet la visió però per mitja d’una reixeta.
El niqab i el burca no deurien estar permesos a la nostra societat primer per una qüestió de seguretat pública perquè dificulta la identificació de persones i en segon lloc perquè pretenen amagar no només el cos de la dona sinó també la cara, sospite que per una qüestió masclista i això a una societat democràtica amb drets i llibertats no deuria estar permitit, però en qualsevol cas a la nostra societat crec que existeix un consens respecte a la prohibició del niqab i del burka.
En segon lloc parlarem de l'hijab , i en este tema crec que no hi ha consens social i per això parle del vel de la discòrdia. Habitualment les musulmanes que porten hijab defensen la seua llibertat religiosa i s’emparen a l’article 16 de la Constitució Espanyola que reconeix la llibertat religiosa i la llibertat de culte, però és el hijab una peça de roba religiosa? Crec que és una peça que manifesta unes creences religioses, també és un signe cultural. Alguns diran que és un signe religiós perquè només ho porten les dones musulmanes però jo em pregunte: es pot ser una bona musulmana sense portar hijab ? i la resposta és que sí, si acudim al text sagrat dels musulmans, l’Alcorà, no existeix una obligació taxativa que les dones hagen de dur vel. Per tant, sí no és una exigència religiosa, perquè ho porten les dones musulmanes?
El porten com un signe de identitat, els musulmans a Espanya són quasi 1.200.000, els seus orígens son diversos però majoritàriament marroquins, el nombre de conversos a l’islam no és important i normalment són matrimonis mixtes.
Durant els últims anys estem incidint en l'aconfessionalitat eliminant signes religiosos catòlics a les administracions públiques, per exemple a les escoles públiques no és permet que hi hagen creus per una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, a més la Constitució Espanyola de 1978 deixa clar també al seu article 16.3 l'aconfessionalitat de l’Estat i per tant no seria lògic que les alumnes musulmanes portaren el hijab a l’escola pública.
Em referia a les alumnes musulmanes pel fet que el hijab és el principal element diferenciador no només cultural o religiós, sinó de gènere, cap home musulmà porta hijab. Este any i en clau local em sorprenia llegint el diari la següent noticia “Un 60% de los col·legis públics d'Alzira implanta l'uniforme escolar” una de les raons que aporten els pares per a implantar l’uniforme escolar és evitar les discriminacions i precisament és això contrari que fa el hijab perquè promou una discriminació de gènere.
D’altra banda el debat sobre quin dret predomina l'escolarització o el dret a la llibertat religiosa és estèril perquè no són incompatibles, una xiqueta musulmana pot estudiar religió islàmica en compte de religió catòlica a l’escola pública, perquè la llei ho permet. Per tant, prohibir els símbols religiosos a l’escola pública seria una qüestió per promoure la igualtat i evitar discriminacions entre els alumnes sense que això afecte les seues creences, siga el mocador musulmà com la kipà jueva o la creu catòlica.
Em sembla una irresponsabilitat deixar que cada centre públic puga permetre o no els símbols religiosos, una llei orgànica de llibertat religiosa deuria resoldre totes estes qüestions perquè fóra una norma aplicable a tots. La inacció del govern central està fent que alguns municipis, especialment a Catalunya, estiguen preparant ordenances per a prohibir el niqab i el burca a la via pública.
Sospite que la clau del debat que amaga el vel islàmic en totes les seues varietats no és una qüestió baladí i és el masclisme, un masclisme empenyat en controlar la sexualitat femenina, on la dona ha de tapar-se per no ser objecte de temptació de l’home. És inútil disfressar una simple qüestió de masclisme en llibertat religiosa, crec que a les administracions públiques deuria estar prohibit portar qualsevol signe religiós, al carrer en canvi si es vols dur bé una creu, un hijab o una kipà pense que entra dins de la llibertat personal de cadascú i de les seus creences. Però reitere que ni el niqab ni el burka no són símbols religiosos, son més bé un símbol de submissió de la dona, per tant ací no és aplicable la llibertat religiosa perquè no existeix llibertat és més be una imposició masclista.
Per finalitzar cal dir que davant este dilema la majoria de les societats europees han començat a pendre decisions, Bèlgica, França, Holanda o Itàlia son alguns dels exemples. Es necessari per protegir la igualtat i la llibertat afavorint la integració deixar fóra de l’esfera pública els símbols religiosos i respectar la llibertat personal de dur-los per la via pública o cadascú a sa casa. És el moment que la nostra societat prenga decisions, sols d'eixa forma aconseguirem fer una societat democràtica millor amb llibertat, igualtat i tolerància.
Etiquetas de esta noticia
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
Totalmente de acuerdo
L'article me pareix molt bó perquè pràcticament toca tota la problemàtica al respecte. Estic d'acord amb el que diu. Felicitats Orwell!
NO AÑADIRÍA NADA A LO QUE SIGUE.
SI ACASO, LO LEERÍA EN VOZ ALTA Y DESNUDA, MUY DESNUDA.
Por Patricia Karina Vergara Sánchez
Feminista, periodista y profesora.
El otro día me dijeron
que frene la lengua,
que modere los actos,
que critique, que señale,
que me inconforme.
Pero, en voz baja.
Y entre nosotras.
Que los compañeros de lucha,
cualquier lucha,
se pueden sentir afectados.
Que espere, que el movimiento social,
cualquier movimiento social,
tiene planes para las mujeres,
pero, que espere,
todavía no es el tiempo, ni la hora.
El otro día me dijeron
que sea más responsable
al decir antipatriarcado,
al denunciar al que acosa,
al señalar al que desprecia.
Que cuide a los compañeros,
que sea amorosa,
que les haga sentir bienvenidos,
que mis reclamos no vayan a ofenderlos.
Me lo dijo una, que se dice compañera,
y le he preguntado.
Pero, no ha ido a ver al indio,
para decirle que denuncie bajito
al caxlan que lo desprecia.
Y no ha ido a ver al obrero,
para decirle que espere,
que sea más amable
en sus reclamos con el patrón.
Y no ha ido a ver al campesino,
para decirle que defienda su tierra
con amabilidad y sonrisa.
Pero a mí, sí ha venido a hablarme
para decirme que no vea,
que si veo no señale,
que no lo tome como ofensa.
Que comprenda.
Me dijeron.
Que finja, que no me dé cuenta
de que éste mira mis senos,
de que éste me estorba la palabra,
de que éste me llama a la elegancia femenina,
de que éstos no son de los míos.
De que dicen lesbiana, pero en voz baja.
Que por las buenas son mejor las cosas.
Que no demuestre el abuso.
Que no llame machista.
Que no use la palabra misoginia
para el que me niega.
Que acompañe al movimiento
y, por las buenas, ya irá tocando la nuestra.
Me dijeron,
y estoy pensando que no es justo.
Para murmurar el descontento,
para perpetuar los roles,
mejor me habría quedado en casa a lavar los platos.
Que nada más no puedo.
Ni he de callarme.
Ni cerrar lo ojos, ni fingir.
Ni moderar la lengua ni los actos.
Que no dejaré de criticar, ni de señalar, ni de inconformarme.
Ya hemos dado mucho.
Ya dieron bastante mis madres y abuelas.
Hemos sido tantas:
Las presas políticas,
las agredidas,
las trabajadoras,
las que sostienen la casa mientras la huelga,
las que siembran la tierra,
las sindicalistas,
las maestras,
las que nunca son nombradas,
las que toman los medios.
las que barren y reparten volantes mientras el macho líder hace discurso.
Las que ya están hartas…
Todas, mis hermanas.
Que ya toca la nuestra y no para luego.
Que hay que decir: ya, a este tiempo y a esta hora.
Que para gritar contra la opresión, no hay corrección política.
Decir: hay una izquierda machista y reaccionaria, no me atemoriza.
Me dijeron, me sugieren, me invitan a moderarme.
Pero yo, nada más no puedo.
Yo entiendo ser mujer de otra forma.
Yo quiero de otro modo hacer las cosas.
No voy a disculparme,
No puedo condolerme.
Porque tengo esta voz.
Es voz libre y autónoma.
Es voz nueva, revolucionaria.
Tengo esta voz fuerte.
Voz lesbiana, nunca más silenciada.
Añadir un comentario
