.gif)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Créixer i fer créixer en el nou curs escolarArticle d’opiniò d’Eduard Hervàs
“Cal tindre una complicitat, cadascú des de la seua responsabilitat, entre la família i el centre, entre els pares i el professorat”
Torna setembre, torna a començar el curs escolar i milers d'alumnes tornen a l'escola o a l’Institut, van per primera vegada, canvien de curs o d'etapa, amb el mateix o diferent professorat, centre, companys i companyes, amistats...
Un nou curs és sempre un allau de novetats i de canvis per a les famílies, que hauran d’aprendre i acceptar les regles que conformen les relacions amb el sistema, amb els companys, amb el professorat i amb la pròpia família i comunitat. Les mares i pares dels més menuts –potser més les mares, una llàstima- seguiran molt pendents del que els passa o els hauria de passar i van regulant d’alguna manera els contactes amb els mestres. I és una llàstima que només siguen les mares i que, al tall que els fills i filles es fan majors, elles -i els pares- van allunyant-se a poc a poc de l'escola i de l'institut. Perquè cal tindre una complicitat, cadascú des de la seua responsabilitat, entre la família i el centre, entre els pares i el professorat.
Les famílies s'hauran gastat uns centenars d'euros en els llibres, quaderns, llibretes i altres complements. Enguany hi ha un raig d'esperança quan ha començat el canvi en la gestió del material escolar amb les noves ajudes per als llibres. Caldrà aprendre a cuidar-los en saber que al final del curs s'han de tornar per rebre la segona part de l'ajuda i deixar el llibre a l'aula per als companys i companyes de l'any que ve. Si és una millora que facilita l'economia familiar és també un repte quant a l'aprenentatge de la responsabilitat personal i de grup en el respecte al material escolar.,
Però, suposem que hauran de dur encara els llibres cada dia amunt i avall a la a la motxilla corresponent que, en teoria, no hauria de pesar més del 10% de l'escolar. I, millor, amb rodes o ben enganxada a l'esquena. Per cert, dur la motxilla o la bossa és cosa dels i les escolars, no de la mare ni dels iaios. Açò és també un aprenentatge de la responsabilitat pròpia i del creixement com a persona.
I aviat vindran els deures, aquelles tasques quotidianes imposades cada dia des de la classe per a casa i que -massa vegades- són també un quotidià martiri familiar. Sense que s'haja demostrat que servisquen per aprendre més del que s'aprén a la classe.
Tornaran els conflictes a l'hora de gitar-se de nit i alçar-se de matí , cada dia i també dissabtes i diumenges, i caldrà controlar les activitats de pantalla -tele, Internet, telèfons, tabletes- I potser encara vulguen jugar a jocs cara a cara amb amigues amics, si és que han arribat a aprendre'n i encara no ho han oblidat.
I amb tot aquest panorama què poden fer les mares i pares per assumir la seua responsabilitat de criar i educar perquè filles i fills traguen un bon profit del curs que comença?
Deu punts a tenir en compte
Enumere algunes qüestions que caldrà reflexionar i debatre a casa entre la parella, a soles o en companyia d’altres amb els mateixos interessos educatius i, que serviran per iniciar amb seguretat i bon pas el camí del curs.
S'ha d'anar a l'escola o l'institut a conéixer el tutor o tutora dels fills i anotar al calendari o a l'agenda del mòbil les dates de reunions periòdiques programades. I, a més, planificar reunions sense esperar que hi haja problemes, perquè cal parlar també quan les coses van bé, i refermar la necessària complicitat formativa.
S'ha de marcar un temps màxim per a fer els deures a casa: entre 20 minuts els més menuts a hora i mitja els més majors. I si no els acaben, que assumisquen la seua responsabilitat amb el professorat. El millor seria negociar amb el tutor o tutora i acordar que quan menys deures pose, millor per a tots.
Ben important serà negociar i anotar les tasques que els fills i les filles han de fer a casa des de ben xicotets. Tant les que són responsabilitat seua (habitació, joguets, roba, llibres....) com la participació en les que són familiars i exigir que ho facen. A canvi de res, clar.
El pare i la mare han de programar-se un temps per parlar sobre els fills i les filles, quan no estiguen davant. Si no pot ser diari que siga dia-si-dia-no. I que tot el que els manen, els facen fer o no fer siga sempre en nom dels dos, ho diga qui ho diga.
I és necessari que el pare i la mare troben temps cada dia per a parlar, jugar, passejar, fer treballs manuals, col·leccionar o explorar l'Internet amb cada fill o filla. I el cap de setmana un poquet més, a soles i tots junts.
Cal fer un esforç familiar per facilitar als menuts i majors experiències interessants, on puguen aprendre altres coses que no s'aprenen a l'escola: esports diferents i alternatius, col·leccions, viatges, visites familiars, ajuda a altres persones...
Han de planejar-se també el temps diari i setmanal d'activitats amb les pantalles i pantalletes i proporcionar-los activitats d'aire lliure i de relació amb altres persones, en directe, cara a cara, sense trampes ni excuses.
Hauran de recordar no deixar passar cap conducta negativa sense que els menors s'adonen que ho han fet mal, i que allò que fan malament arribe a costar-los alguna cosa. També, reconèixer-los quan fan les coses ben fetes i com cal. Per això, se'ls ha de deixar clar què s'espera d'elles i d'ells, i començar a negociar.
Han de posar atenció en no donar-los de seguida tot el que demanen i que els coste esforç i temps guanyar-se les coses. Amb l'esforç els donaran valor i amb el temps aprendran a esperar, un dels millors aprenentatges de la vida. Perquè no pot ser ni tindre-ho tot ni pot ser tindre-ho ara mateix.
És important fer--los veure que són persones importants per a la família, per al pare i la mare, els germans, iaios i resta de familiars; que se'ls estimen molt. I s'han d'afavorir unes relacions familiars quotidianes amb la família extensa, que els ajudaran a trobar el seu lloc en el món al llarg de la vida.
Créixer i fer créixer
Si la mare i el pare tenen en compte aquests punts i s'acostumen a anar posant-los en pràctica des que els fills i filles són ben menuts, hi haurà moltes possibilitats que tinguen uns comportaments adequats quan vagen fent-se majors. Si han passat aquests primers anys sense posar massa atenció en tot açò, també poden anar reaprenent a poc a poc; és cas d'adonar-se’n, prendre consciència i posar-se a la tasca d'educar.
Es necessita temps i dedicació, però això és ser pare i mare, dedicar-se des que els fills i filles naixen fins que podran ser autònoms i responsables d'ells mateixos i independents en la vida. Això és créixer, i fer créixer.
El Seis Doble no corregix els escrits que rep. La reproducció d'este text és literal; fidel a les paraules, redacció, ortografia i sentit de l'autor/s.
.-000065
Etiquetas de esta noticia
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
En la primera parte del texto he recordado cuando yo hacía todas esas cosas. Volver a clase era, cuidar los libros, heredar la mochila de mi hermano, reencontrarme con los compañeros, era hasta divertido ir al colegio. Hoy las cosas son diferentes. No veo la ilusión que yo tenía, en mis hijos, que se preparan para su vuelta.
Los consejos me han encantado, muy útiles e importantes.
Feliz inicio de curso a todos.
Añadir un comentario
