Opinió de Juli Verd
“Estan de moda a internet, sovint són vídeos de curta durada”
Flor de cactus (manipuleu amb precaució)
----------------------------------------------------------
Juli Verd
Aquesta escena l’haureu vista als diferents noticiaris de televisió: un xiquet corre entre la “balacera” d’una carrer de Síria, les bales li passen fregant la roba i finalment, com un cervató davant la gola de la hiena, el xiquet opta per fer-se el mort confiant en que el franctirador s’empasse l’ham i deixe de disparar. Aleshores i aprofitant l’efecte de l’engany, el xiquet s’alça, agafa sa germana que s’amagava darrere d’un cotxe esberlat per la metralla, i tots dos mamprenen a correr davall una pluja de foc fins sortir-se’n, miraculosament, sans i estalvis.
Doncs bé, tot és mentida. Un “fake” una falsa realitat –passeu-me l’oxímoron”- creada per un cineasta norueg –el nom del qual m’estalviaré de publicitar- amb l’intenció de denunciar el drama de la guerra. Els autors i productors han volgut crear una d’aquestes escenes virals per fer petar el facebook amb a muntó de “likes” i aconseguir despertar les nostres adormides consciències.
Els “fakes” estan de moda a internet, sovint són vídeos de curta durada encara que hi ha casos de personatges que han convertit la seua llarguíssima vida en una llarguíssima falsa realitat –altra vegada l’oxímoron- me’n referesc a l’anarquista Enric Marco, l’eixerit expresident d’Amical Mauthausen i que durant més de quaranta anys va viure en una mentida. Una impostura. Marco tenia, i té, el do de la loquacitat, els seus discursos rememorant el seu fictici pas per distints camps d’extermini nazis resultaven commovedors. Conec gent que va assistir a la conferència que va realitzar a Alzira i conten i no acaben. Marco era un prestidigitador de la paraula i escoltar-lo relatant com els gossos dels soldats de la SS li mossegaven les cuixes nues mentre caminava descalç afonant els peus en la neu, t’obligava a eixugar-te les llàgrimes del rabet de l’ull. Això diuen.
Enguany, l’associació Amical Mauthausen, ja sense l’impostor Enric Marco en les seus files, ha dirigit una carta oberta a María Dolores de Cospedal, presidenta de La Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha i presidenta, també, del Partido Popular. Li retreuen, els supervivents de l’holocaust, que en unes declaracions, on Cospedal apareixia flanquejada pels primers espasses populars Esteban González Pons i José Manuel Soria, que banalitzés el patiment i la memòria de les víctimes del genocidi comparant-los amb els autors del “escraches” realitzats per membres de la PAH contra càrrecs electes i dirigents del PP i aprofitaven per convidar-la a assistir a l’encontre anual que aquests màrtirs celebren a Auschwitch per a que , així, aconseguesca distingir entre nazisme i protesta ciutadana pacífica.
Cospedal ha contestat Amical Mauthausen reafirmant-se en allò que va dir i tornant a repetir-ho sense llevar ni una coma. Podem dir, ara i ací, que per a Cospedal, els d’Amical Mauthausen no pinten fava.
I és que això de tirar mà del nazisme per criticar l’adversari és un recurs molt d’ací. Molt espanyol. Tant com el “Lacón con grelos” o el “Cocido madrileño”. A europa, però, sembla que els greixos amb els quals es cuinen aquests plats infamants els resulten indigestos i no volen ni oldre’ls: A l’eurodiputada alemanya del CDU Ingerborg Gässle, i membre dels demòcrata-cristians europeus, no li ha calgut versador per cantar-li a la seua sòcia de grup, l’eurodiputada d’UPyD Beatriz Becerra aquestes albades: “qualsevol polític alemany que s’hi manifestés en eixos termes deuria dimitir immediatament” “ almenys deuria de disculpar-se, és inapropiat i fals” “en un país democràtic titllar els teus adversaris de nazis és totalment desmesurat” “banalitzar el nazisme és una vergonya per a les víctimes” I és que Becerra s’havia posat com un jònec comparant el procés sobiranista català amb el nazisme.
Vivim en un temps de saldos. El descrèdit de la classe política és més que evident i per això proliferen aquells venedors de fireta que, embolicats amb banderes espanyoles i vestits de “faralaes”, ens truquen a la porta per encolomar-nos una estora aspra i acrílica fent-nos-la passar per una d’alpaca. Ara bé: quan algú vol que l’enganyen sempre trobarà qui ho faça i , tot i sabent-ho, pagarà una misèria pel timó, la qual cosa li atorgarà el dret a passar l’hivern amb els peus gelats.
“Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!”
El Seis Doble no corregix els escrits que rep. La reproducció d'este text és literal; fidel a les paraules, redacció, ortografia i sentit de l'autor/s.
.-000331 .-000339
Añadir un comentario