.gif)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Les imputacions són cosa nostraSixto Ferrero - L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
Sí, ara hi ha corrupció, imputats, uns que entren i altes que ixen, però d’antuvi que ve la cosa.
La família Ferrer-Despont va viure una vida fulgurant, d’èxits continus i veloços. El cap de la família no era altre que l’advocat de la ciutat, un dels màxims llocs de responsabilitat, de respecte i de poder. Compte!, aleshores el prohom ho era de la Ciutat i Regne de València, no poca cosa.
Bonifaci Ferrer, el germà major del futur patró i sant del Regne de València, el sant, venerable i incorruptible Sant Vicent Ferrer, era un jurista prodigiós, format a l’estranger, de pas ferm i justícia exemplar. Com a benefactor, és a dir hereu familiar per ser el fill major, havia rebut mentre estudiava a la Universitat de Perusa alguns diners. Poc després del casament amb Jacmeta Despont, el doctor en lleis, disposava de capital suficient com per a comprar el poble d’Alfara que vendria més tard, en 1389. La família va augmentar amb set filles i dos fills, seguint els canons de família religiosa i adinerada. Bonifaci era un prohom dels importants a València i el seu prestigi era ben conegut arreu de la Corona, assessor del Justícia, Jurat dels ciutadans i ambaixador del Rei per València a les Corts Generals de Montsó en 1388. Una home digne de nomenar, volgut i estimat pels vilatans, recte, religiós, predicador de bonances, docte i sabut, bondadós i sever amb les inclinacions pecaminoses que assetjaven la vida diària dels ciutadans del Regne.
Essent misser Bonifaci Ferrer a Montsó, exercint amb altres síndics el seu paper de defensor dels interessos dels valencians a les Corts Generals de la Corona, el Consell, és a dir l’òrgan polític que aleshores dirigia la vida política i social del Regne, els avantpassats de l’actual Generalitat nostra, van rebre indicis que els síndics valencians havien fet alguna cosa delictiva. Ben bé no se sap què van poder fer, però el Consell va decidir suspendre els síndics, traure’ls competències i nomenar-ne de nous. Els síndics enviats com a ambaixadors del Rei a Montsó van haver de tornar a València i ací, davant el Consell serien jutjats, amb un procés.
Com per art d’encantament l’acta que recull el procés judicial contra Bonifaci Ferrer compta amb estranyeses, per dir-ho així. El manuscrit que reflecteix tant la carta enviada des de Montsó denunciant la desaprovació i validesa dels síndics valencians, com la necessitat urgent de nomenar-ne de nous, com així van fer el Consell valencià, estan reproduïdes en l’acta, ara bé, el lloc on hauria d’aparèixer les acusacions tant de Bonifaci Ferrer com dels altres síndics, estan en blanc. No és que s’hagen eliminat, sinó que no foren reproduïdes, algú decidí no deixar empremtes ni dades. És a dir que ni aleshores l’opinió pública del Regne de València, ni nosaltres ara passats els segles, sabem ben bé què van fer els nostres representants polítics i jurídics a Montsó durant les Corts Generals de la Corona de 1388-1389. Podem imaginar que deuria ser ben grossa la que van muntar, perquè els procuradors generals aconsellaren la destitució immediata.
Com a mesura preventiva, mentre es feia el procés, els anteriors síndics foren empresonats, assegurats els seus bens, per tal que ningú els robés mentre ells estigueren empresonats, i se’ls assignà una fiança de deu mil florins d’or a cadascun d’ells.
Durant sis anys Bonifaci Ferrer visqué arrestat, és a dir que no podia eixir de sa casa, ni entrar a determinats llocs públics i de poder, ni molt menys eixir de la Ciutat de València. Diverses vegades va demanar que acabaren amb el procés i que el deixaren eixir pel terme, ja que havia d’atendre assumptes de negocis. L’acta recull posades en escena ben premeditats de misser Bonifaci, diversos moments en què el germà gran del ja aleshores predicaire de multituds, es plantava davant el Consell a versar-los sobre el seu amor per València, la seua Pàtria i el seu desig de justícia i acceptació de la pena i càstig que aquell consell li imposés.
Al final, el 6 de novembre de 1395, el Consell el va absoldre perquè considerava que a Bonifaci Ferrer aquells sis anys d’arrest li havien fet una lesa considerable i que ja havia pagat suficient. Però, tot això, al germà de Sant Vicent Ferrer i confessor del Rei En Joan, prohom de la ciutat, ambaixador i síndic, per què, què van fer a Montsó, de què se’ls acusava? No se sap. Algú va oblidar escriure-ho.
Al poc de la sentencia, va morir la muller i les set filles, misser Bonifaci prengué els hàbits, aconsellat pel seu germà, aleshores ingressà a la Cartoixa de Portaceli. De la qual més tard arribaria a ser abat.
Uns anys mes tard, en un dels moments claus de la història del nostre regne, un dels compromissaris que havien de decidir el nou rei de la Corona, al Compromís de Casp (1412), seria Fra Bonifaci Ferrer. Novament les rareses entre els compromissaris es tornen a reproduir, en aquest cas Gener Rabassa, qui a l’hora de votar diuen, va sofrir un estrany brot de bogeria. Fou destituït, no era partidari del candidat de l’antipapa Benet XIII. Però, això ja és altra història de lluites de poder pel poder.
De llarg ens ve això de fer rareses. Ben bé actes al marge de la llei, fins i tot capaços de capgirar el futur del seu propi regne.
Sixto Ferrero
El Seis Doble no corregix els escrits que rep. La reproducció d'este text és literal; fidel a les paraules, redacció, ortografia i sentit de l'autor/s.
Etiquetas de esta noticiaAñadir un comentario
