.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Un record dels 80 diferentSixto Ferrero | L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
.-000253
No sóc tan vell com per a tindre formalitzat un decàleg de vivències i records antropològics de la meua infantesa, ni en el meu record mental, emmagatzemat en alguna part del cervell ni tan sols en notes i apunts perduts per algun arxiu de l’ordinador, ni en cap llibreta de les desenes que rondinegen per l’habitació. Crec, almenys el meu físic així m’ho indica, encara, que sóc jove, un home jove, però no faig amb aquesta introducció referència al meu estat de salut, la meua intenció és intentar traure l’aigua clara d’un record concret. Bé, més d’un record, però, tanmateix són imatges d’aquelles que literàriament, o popularment, se’n diuen que estan gravades a la retina. Són aquelles imatges, traduïdes en records, ara, ara que han passat més de vint-i-cinc anys, que m’han vingut, estrepitosament, a la ment, en llegir una noticia en un periòdic digital.
Llegia, i alhora m’assabentava, que el Muvim (el Museu valencià de la il·lustració i la modernitat) dedica durant prop de quatre mesos una exposició, de la qual diria que quasi oblidada, Ruta del Bakalao. En llegir la noticia, ràpidament he necessitat de saber-ne més. M’ha despertat la curiositat. Pique en l’enllaç que em porta fins la fitxa tècnica del Muvim i llegisc la justificació de l’exposició.
Des d’un punt de vista musical, tenint en compte les tendències, la Ruta del Bakalao suposà una innovació, això és evident, si més no i independentment dels gustos, els quals com els colors són infinits i inversemblants, la música produïda pels Ximos i companyia fou un referent de la música tekno durant la dècada dels vuitanta i, crearen, o aportaren el concepte de «música màquina». L’estètica, la temàtica, que fins i tot extrapolant podríem qualificar-la com a música elctro-flok creà escola, arribant fins a Barcelona (Pont-Aeri) i exportant-se a la resta d’Europa aconseguint adeptes. Molts adeptes. Però també, i no cal oblidar, que des d’una visió sociològica, els moviments juvenils desenrotllats a la València dels vuitanta, paral·lelament a la música i la Ruta, foren una dissidència, una contrapartida, o fins i tot una oposició, clara i evident, també a la expansiva, i aglutinadora, «Moguda madrilenya», on si aquesta, —fent l’esforç— comptava, en algun moment amb un rerefons intel·lectual, una saó contestatària amb ideals esquerrans envers els resistents reaccionaris, amb un tarannà de revolució social, contràriament —i lamentablement—, la Ruta només comptava amb la deixadesa i el lliurament als efectes dels estupefaents. Dur el cos, humà, fins a l’extrem de l’experimentació fisiològica, o dit d’altra manera, practicar en el sistema vital (a nivell neurològic i digestiu) l’aniquilació activa mitjançant el consum de tot allò considerat tòxic, potser, així es podia entendre la música, el viure, el model de vida dels vuitanta valencians.
Però, llegisc la fitxa, com deia, i tot em fa indicar, que l’exposició no fa un repàs, ni tan sols una retrospectiva del que suposà la Ruta a nivell musical o social, sinó més bé respon al record, amb imatges, mostres de sons, vestits i abillaments dels seus Dj’s més representatius i una mostra dels centres d’aglutinament de joves al voltant de les pistes de ball, discoteques diuen, de la famosa Ruta del Bakalao. I posats a recordar, com els deia més amunt, al assabentar-me he recordat que en la meua infantesa, Cullera també formava part de la Ruta. El meu record, si fa no fa, no crec puga tindre cabuda en cap exposició, doncs el que jo recorde de la Ruta del Bakalao és la discoteca París-Texas (després anomenada El Templo) un diumenge de matí envoltada de joves alienats, embriagats de toxicitat, vomitant pels vorals de la carretera que duia cap a Sueca, xiques i xics vestits de negre amb les seues peculiars ulleres de sol, també negres, desairosos, deambulant com a moribunds; altres diumenges escoltaves als majors dir que el fill de Toni havia mort en un accident a la carretera del Saler (nervi viari que enllaçava la Ruta) o que la filla de Tere l’havien trobada a la garrofera (avui desapareguda i ocupada pel pavelló cobert) amb una sobredosi d’heroïna, d’èxtasi, o de totes dues substàncies,... Segurament, era massa infant per a poder traure una conclusió clara del meu record, però els familiars de les víctimes de la famosa Ruta, potser el tindran ben viu, malgrat els anys passats. Altrament, em pregunte sinó hi haurà a València creadors plàstics, dissenyadors gràfics, o qualsevol artista de qualsevol disciplina que puga oferir una mostra d’art modern amb més profunditat cultural, intel·lectual, i moral, que la Ruta del Bakalao? Però no ho sé, només m’ho pregunte. Allò que sí sé és, que si volem recordar la Ruta o vas a Cullera a contemplar les ruïnes (a mode d’espai de conservació com puga ser el Teatre romà de Sagunt, o Morella, o les Torres de Serrans) i contemples la discoteca París-Texas (on diuen que encara ressona la tornada: Esta sí, esta no, esta me gusta...) o bé busquem al youtube: La tia Enriqueta, que va por Favareta, montada en bicicleta,... Ara que, com diu el Muvim, il·lustrats a la Ruta no ho sé, però al·lucinats sí que hi havien, o què?
Sixto Ferrero
El Seis Doble no corregix els escrits que rep. La reproducció d'este text és literal; fidel a les paraules, redacció, ortografia i sentit de l'autor/s.
Etiquetas de esta noticiaAñadir un comentario
