.gif)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Bola de breakUn relat curt d’Albert Reina
L’organització del torneig havia decidit ajornar la resta dels partits de la jornada fins que no conclogués el punt que tenia en vil a bona part del món civilitzat
Trente-Quarente, va cantar el jutge de cadira. Punt de break, comentà distretament algú a la grada.
En la pista, una de les de menys glamur de totes les que formaven les instal·lacions on es disputava Roland Garros, s’enfrontaven un eslovac i un canadenc quasi anònims, perduts en les profunditats de les llistes ATP i condemnats per tant a disputar les rondes prèvies de qualificació. Discorria el tercer set (un per a cada jugador abans), i hi havia un empat a tres jocs en aquesta mànega. El fet que es tractés de jugadors poc coneguts i l’hora del dia (més adient per al dinar), feia que algun espectador desficiós pogués entretenir-se en contar el públic present: a males penes dos centenars de persones, incloent els entrenadors o els familiars dels jugadors.
El canadenc es preparà per a servir, tractant de llevar-se del pensament la pressió que li provocava la possibilitat de perdre el joc en un moment tan decisiu. Va fer unprimer servici fort però poc col·locat que el seu oponent li va tornar sense esforç, i tots dos començaren un piloteig conservador, pensant sens dubte en desgastar el rival psicològicament per forçar la seua errada. Alternaren diversos colps de dreta i de revés, més pendents de no perdre la seua posició i cedint la iniciativa al rival. En un moment donat, el punt s’havia convertit en el més llarg de l’encontre, sens dubte. També en el més avorrit, la qual cosa provocà un lleu murmuri a la grada que anà creixent fins convertir-se en un indecorós guirigall més propi de la Copa Davis.
Quan ja es duien vora quatre minuts d’intercanvi de colps, tothom havia pres consciència, començant pels propis jugadors i finalitzant pel més distant dels testimonis, de que la importància del punt havia pres una dimensió diferent. Ja no era solament una bola per trencar un servici o per evitar que açò passara. Ja no era un pas més en el camí per passar de ronda en un GrandSlam i poder enfrontar-se a un jugador de més renom. Es tractava del punt més llarg de la història del tenis. En l’ànim dels jugadors començava a pesar la por a perdre’l, en contraposició a la il·lusió de guanyar-lo. El tenis és psicologia pura.
Així, continuaren durant aproximadament quinze minuts més amb la seua tàctica conservadora, cada vegada més atemorits per la possibilitat de cometre una errada no forçada, fins que sobtadament un dels dos jugadors, la identitat del qual no es donarà per no fer-lo caure en deshonor, començà amb un fort revés creuat a dues mans un atac sorprenent, considerat per bona part del públic com un tant covard i traïdor. El seu oponent va tindre el temps just de respondre, i després de tres o quatre tornades a la desesperada a sengles volees, aconseguí un globus defensiu molt alt però suficientment profund com per fer recular el seu rival i tornar a l’anterior statu quo. En eixe moment s’escoltarà una xiulada general de la graderia, la qual mostrava així el seu desdeny per la tàctica un tant deshonesta de l’atacant, passant per alt de manera voluntària que a la guerra tot s’hi val, i més encara quan es tracta del factor sorpresa.
A tot açò, la notícia de la singularitat que havia adquirit l’encontre s’havia escampat per la resta de les pistes, i a poc a poc un degoteig d’espectadors curiosos i periodistes s’anava incorporant a la graderia, amb sigil, ignorant la normativa que impedeix moure’s del seient o accedir-hi en el transcurs d’un joc. En pocs minuts la pista, amb capacitat per a mil cinc-centes persones, estava plena de gom a gom. I la pilota canviava de camp sense pausa possible amb el so característic es produeix amb el contacte d’aquesta amb les raquetes.
Aproximadament una hora més tard, una gran quantitat de televisions d’arreu del món havien connectat en directe amb l’esdeveniment. Un equip de Tele Francehavia entrat a les instal·lacions i havia començat a enviar senyal a totes aquelles cadenes que havien pagat els drets de difusió del campionat. Els informatius de la nit de molts països obriren amb imatges en directe del partit. Reunits els entrenadors amb els jutges i organitzadors del torneig, acordaren una sèrie de mesures extraordinàries no contemplades en el reglament: els jugadors van poder rebre avituallament en el transcurs del joc (els seus assistents els llençaven bidons amb líquids isotònics o plàtans que els jugadors ingerien sense deixar de fer passar la bola per damunt la xarxa en direcció al camp contrari). La llum natural començava a escassejar, i eixe era el límit que marcava el reglament respecte a l’ajornament d’un encontre per al dia següent. Però aquest no es referia en cap moment a la contingència esdevinguda, per la qual cosa l’organització del torneig, que ja a les 21’15 hores havia rebut suggeriments respecte a la necessitat d’aturar el partit per part de les ambaixades dels països de procedència d’ambdós oponents, no va poder donar satisfacció als mateixos. Com a solució d’emergència, es va procedir a instal·lar un sistema d’iluminació provisional suficient per poder continuar quan la llum natural fóra insuficient, moment que s’anava a presentar amb imminència.
A l’una de la matinada, just quan es complien les dotze hores de partit, s’autoritzà l’entrada dels fisioterapeutes al camp. Es col·locaren estratègicament al costat dels jugadors, ja ostensiblement cansats, per polvoritzar amb líquids miraculosos les articulacions dels mateixos, pendents del vaivé de la bola. A eixa hora, les grades continuaven plenes i a l’exterior s’havia format una cua ben organitzada de persones esperant a entrar. S’havia acordat que a mida que els presents a l’interior de la graderia decidiren abandonar-la pel motiu que fóra, es permetria l’entrada de nous espectadors. A eixa hora es calculava que uns vuit-cents milions de persones d’arreu del món estaven seguint l’esdeveniment en directe. Les cases d’apostes es feien d’or, oferint la possibilitat als clients d’endevinar l’hora en que acabaria el punt o els colps que serien necessaris per resoldre’l.
Quan les primeres llums del dia clarejaven, l’organització del torneig havia decidit ajornar la resta dels partits de la jornada fins que no conclogués el punt que tenia en vil a bona part del món civilitzat. Algú va proposar traslladar l’encontre a la Phillippe Chatrier, amb una capacitat deu vegades superior, però la idea no es va poder dur a terme per raons obvies. Per contra, es va decidir començar de manera el més silenciosa i discreta possible, per tal de no molestar els jugadors, el muntatge d’una grada supletòria que anara donant cabuda als milers de persones que ja s’amuntegaven a l’exterior.
Pel que fa a les possibles molèsties cap als jugadors, no hi havia lloc per a les preocupacions, perquè segons els psicòlegs, psiquiatres i altres experts que havien opinat al respecte, feia hores que com a conseqüència del cansament i la concentració havien entrat en un estat alterat de consciència (uns deien que semblant al que s’aconsegueix amb la meditació profunda, altres el comparaven amb el resultat de la hipnosi, els de més enllà feien similituds amb l’èxtasi experimentat per alguns místics), com a resultes del qual no experimentaven cap sensació física, concentrats exclusivament en la bola que els retornava tossuda cada vegada que la colpejaven. Sols recuperaven momentàniament certa consciència de la realitat que els envoltava quan els cridaven per llençar-los algun tipus d’aliment o algun metge s’apropava per estudiar el seu estat físic.
Quan es compliren vint-i-quatre hores de partit es va procedir a substituir de forma progressiva el jutge de cadira i tots els jutges de línia, un dels quals ni tan sols va poder eixir de la pista pel seu propi peu, ja que es va desplomar desmaiat per la vigília i les hores d’atenció extrema. A eixes hores, les grades supletòries anaven creixent i omplint-se gradualment. Més de nou mil persones eren ja testimonis directes de la proesa.
Una bona estona més tard, quan ja tot feia pensar que s’havia de passar una segona nit en vetlla, es va produir el desenllaç del punt, i per afegiment del partit, ja que una vegada es va aturar el joc ningú no va pensar en reprendre’l. I no va ser per causa del defalliment d’un dels contrincants, ni per obra d’un cop guanyador, ni amb motiu d’una errada no forçada. De fet, hi havia una protagonista amb qui ningú no havia pensat i que va ser la que finalment va dir fins ací. I es que en colpejar la bola, un dels tenistes va notar que començava a sonar de manera diferent, menys brillant, més apagada. Estava començant a badar-se, víctima de tantes hores d’apallissament. La novetat va fer que els tenistes recobraren el sentit de la realitat, i començaren a colpejar-la amb més alegria, notant amb cada impacte que el badall anava fent-se més gran. Finalment, després d’un colp qualsevol, que ben be hagués pogut ser l’anterior o següent, la pilota es va partir en dos meitats, amb el curiós afegit de que cadascuna d’elles va acabar caient a una banda de la xarxa. El jutge principal va haver d’anul·lar el punt per a disgust dels més morbosos que hagueren preferit que hi hagués un derrotat en aquesta història.
Els oponents feren per apropar-se a la meitat de la pista per encaixar esportivament, però cap dels dos ho pogué aconseguir, perquè caigueren a terra ben rodons. Ni tan sols pogueren escoltar la sentida ovació del públic present. Moments després, mentre eren conduits per les ambulàncies a l’hospital, dormien com a beneits.
.-000025 .-000165 .-000144 .-000131
Etiquetas de esta noticiaAñadir un comentario
