.gif)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Això és com totUn relat curt d’Albert Reina
“Veritablement indignat per la injustícia i la discriminació que suposava la diferència de tractament amb ell vaig començar a caminar cap a la biblioteca”
Inventari de confusions
El carrer de Calderón de la Barca és el més ventós d’Alzira amb diferència.
Sobre això anava pensant distretament, transitant a peu entre l’Avinguda i la Plaça Major de camí a la Biblioteca Pública Municipal, on anava a tornar un llibre de relats de Quim Monzó. La zona estava estanyament deserta tractant-se de l’hora (les cinc de la vesprada) i l’època de l’any, corresponent a una incipient primavera. De fet, des que havia eixit de casa no m’havia creuat amb ningú, la plaça estava buida de personal. Les terrasses de les cafeteries estaven buides. En eixe sentit semblava una vesprada d’agost.
En pujar les escales en direcció a les Escoles Pies vaig vore un home d’edat ben avançada, vestit miserablement i assegut a terra al bell mig del carrer.
“Atura’t! Per poder continuar hauràs de resoldre un enigma que et vaig a plantejar”.
Ni tan sols el vaig mirar, no vaig detindre la marxa. Però uns metres més enllà em vaig colpejar amb una espècie de mampara invisible. La violència del xoc i com d’inesperat em va resultar em va fer caure d’esquenes. Ben atordit i commocionat, mentre comprovava amb el dors de la mà que tenia una mica de sang al nas, li vaig dir amb resignat sarcasme:
“Vinga eixe enigma. M’entusiasmen les endevinalles”.
“Bé, m’has de dir quin és l’animal que camina primer a quatre potes, després a dues potes i cap al final de la seua vida a tres potes”.
“La gallina”, vaig respondre més que res per fotre.
Precisament en això, en una gallina, es va convertir el llibre que portava a les mans. La tenia agafada per les potes, penjant cap per avall. De l’ensurt la vaig soltar i es colpejà contra el paviment del carrer, fugint a continuació tota escarotada en direcció contrària a la que jo havia portat de camí cap allí.
En girar-me per vore com s’allunyava vaig vore un jove que semblava que es dirigia cap a la biblioteca a estudiar. Anava carregat amb llibres i carpetes i tenia l’aspecte trist de qui va a passar-se varies hores cara els apunts molt a pesar seu. En el moment en que anava a advertir-lo de la presència de l’obstacle invisible i traïdor que trencava nassos vaig comprovar com rebassava el lloc on es suposava que aquest estava i continuava impassible, dins la seua ignorància, el seu camí.
Veritablement indignat per la injustícia i la discriminació que suposava la diferència de tractament amb ell vaig començar a caminar cap a la biblioteca, aquesta vegada molt lentament, amb els braços ben estirats cap avant i les palmes de les mans obertes i cap amunt com si volgués aturar un tren en marxa. Tal i com sospitava, el carrer continuava bloquejat per a mi.
“Mire, jo sé perfectament la resposta, però no sóc cap Èdip, ni té vostè aspecte d’Esfinx. Ens trobem al carrer, i el carrer és de tots. No em pot impedir que transite lliurement”.
“Cop has pogut comprovar, puc perfectament barrar-te el pas. I si no hi ha resposta, no podràs endur-te res per a llegir a casa aquesta nit”.
“Bé, està vist que hauré d’humiliar-me i respondre”, vaig dir resignadament, “és l’ésser humà”.
“Ostres!”, va exclamar sincerament sorprès i divertit, com un xiquet davant un descobriment increïble. “Com ho has sabut? Però clar, potser ho has endevinat de xiripa, així que em veig obligat a demanar-te que em raones la resposta”. Em va recordar als enunciats de molts exercicis inclosos en manuals i llibres de text.
No em quedà altra que explicar-li allò del xiquet que gateja, l’adult que camina i l’ancià que s’ha d’ajudar d’un gaiato per poder caminar. L’home va fer un gest afirmatiu i a continuació es va sentir un soroll estrepitós de vidre trencant-se. Efectivament, just al lloc on havia ensopegat abans s’havia format una catifa de fragments menuts de vidre, com si hagueren trencat el parabrises d’un cotxe gegant.
“Tens el pas franc”, va dir l’ancià.
“Moltes gràcies, home”, vaig respondre irònicament. “Però, ara com torne jo el llibre que portava?”
Encara no ho havia acabat de dir quan la gallina d’abans va aparèixer escales amunt des de la plaça a una velocitat més pròpia d’un estruç i em va botar als braços, als quals arribà ja convertida de nou en el llibre que jo portava per tornar-lo a la biblioteca. Mirant l’home amb cara de menyspreu vaig fer menció d’arrancar-ne una pàgina per torcar-me una mica la sang del nas, però endevinant-me les intencions el llibre es va agitar i va cloquejar en record de la metamorfosi de feia un instant.
Abans d’anar-me’n encara vaig voler emetre una última protesta:
“Molt bonic, sí senyor. Uns sí i altres no. Uns passen tranquil·lament i altres es trenquen la cara”.
“Això és com tot, nano”, em va respondre, alçant els muscles no sé si a mode de disculpa o com a senyal d’indiferència.
Jo ja no vaig tindre més arguments davant una resposta tan contundent, tan aclaridora, tan definitiva.
Així que vaig continuar el meu camí.
Etiquetas de esta noticiaAñadir un comentario
