.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Bipartidisme ferit de mort originalArticle d’opinió d’Orwell
“La crisi social, econòmica i política sembla que és perpetua i no indica que vaja a millorar a curt termini”
A la lluna de València
Tradicionalment, el sistema electoral espanyol ha sigut definit des del camp de les Ciències Socials com ‘un bipartidisme imperfecte’. La principal raó és perquè dos partits han dominat la vida política espanyola i el poder com han sigut el PSOE i el PP (Abans del PP la UCD) en el cas del Govern central, però cal també dir que és ‘imperfecte’ per una important raó i es que alguns partits nacionalistes han dominat també la vida política i el poder als respectius territoris. Estos dos partits, PP i PSOE, han governat amb majories absolutes o simples successivament i han concentrat quasi tot el poder des de la transició espanyola.
Diumenge 7 d’abril, El País utilitzava un títol a un article com “El bipartidismo no toca fondo”, l’article en qüestió posava de relleu que, per primera vegada en més de 30 anys de democràcia, una enquesta sobre intenció de vot d’àmbit estatal reflexa que el PP i el PSOE no arriben al 50% dels vots, situació inaudita en la democràcia espanyola. Mentre altres partits d’àmbit estatal com IU o UPyD registraven a l’enquesta uns resultats històrics, un 15’6% i un 13’7% respectivament, i a falta de conèixer la intenció de vot d’altres formacions de caràcter no estatal, que serà també molt important.
És significatiu, ja que el registre més baix dels dos partits majoritaris és de l’any 1977 (UCD i PSOE) arribaren fins al 64’1%, mentre que la major concentració de vot bipartidista va ser l’any 2008 (PSOE i PP), amb un 83’3% dels vots. Tal i com diu el títol de l’article d’El PAIS “no toca fondo” indica a més de la nova situació electoral, una tendència i com encara queda camí per a que el PP i el PSOE continuen perdent electors fins que s’esgote la legislatura.
Mentre la nostra societat viu en una situació de crisi permanent. Crisi econòmica en un context de recessió, una crisi social amb una desocupació del 26% i pujant, amb els desnonaments diaris, un serveis socials desbordats en un escenari de retallades, privatitzacions i copagaments i, finalment, una crisi política de desafecció ciutadana, una ciutadania que desconfia de les institucions i que culpa a la classe política de la crisi econòmica i social i, efectivament, les culpes seran repartides entre tota aquella classe política que fins ara ha dominat el poder (PP i PSOE) i que moltes coses han fet molt mal i que per això ens trobem a la situació d’esta crisi permanent. La classe política amb els seus privilegis, les seues cúpules dirigents, sous escandalosos, presumpte finançament il·legal, corrupció generalitzada i en definitiva les males polítiques que ens han conduït a les conseqüències d’esta situació de crisi permanent tant el PP com el PSOE son els responsables, o almenys eixa és la percepció d’una bona part de ciutadans cada vegada més majoritària. Tal i com el baròmetre del CIS de febrer arreplegava que la segona preocupació dels ciutadans era la corrupció. Gens estrany després de l’últimes revelacions dels ERE d’Andalusia (PSOE), dels papers de Bárcenas (PP) o els casos Pallerols o de les ITV (CiU).
Per tant, si tenim en compte els diversos factors podem traure algunes conclusions. En primer lloc, la tendència indica que cau el suport al bipartidisme (PP i PSOE), mentre que ascendeixen altres forces polítiques. En segon lloc la crisi social, econòmica i política sembla que és perpetua i no indica que vaja a millorar a curt termini i fins i tot les previsions de la Comissió Europea diuen que la recessió no acabarà fins a ben entrat el 2014, això no significa que automàticament l’economia comence a créixer de seguida i menys encara que la reducció dels desocupats siga dràstica tampoc. En tercer lloc la percepció ciutadana sobre la classe o casta política, en la meua opinió, no crec que millore fins que no es resolga la crisi actual, la desafecció ciutadana respecte als partits tradicionals i les institucions és cada vegada més preocupant i el malestar social més patent. Si PP i PSOE no son capaços de canviar el sistema, altres forces polítiques ho faran i amb l’escenari actual el proper Govern serà de coalició sense majories. El bipartidisme està ferit encara que no de mort, però tot és possible.
Etiquetas de esta noticia
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
L'article, tot i alguns punts encertats, pateix de diversos desenfocaments, que són àmpliament compartits, però:
1) "Classe política", "casta política". No existeix com a tal. U pot ser de classe alta o que basa la seua riquesa en el capital i no en el treball. Un càrrec electe és de la classe de la que ve (ell o la seua família), però no com a tal polític. Una altra cosa són determinats polítics, una minoria (tant a nivell local, autonòmic o central), que el seu únic ofici i benefici és la política, uns professionals que se serveixen de la seua posició en un funcionament dels grans partits esclerotizats (com el conjunt de la societat).
2) Responsabilitzar PSOE, PP o CiU és quedar-se a mitjan camí. Les seues polítiques han vingut marcades, condicionades o per pura convicció per la gran patronal o la banca. Ja siga a nivell de la Troika, europeu, estatal, etc.
3) Els polítics són un objectiu fàcil perquè estan en la primera línia dels mitjans de comunicació, però alguns d'ells no han sigut els únics responsables del desastre, ni molt menys. L'estructura productiva, l'estructura econòmica, és la que era: una elit de la classe empresarial que ha preferit invertir en especulació financera, immobiliària o comercial i desarmar el sector industrial.
4) També cal dir que un 70% dels 300 polítics (dels 70.000 que hi ha a tot Espanya) que estan imputats per casos de corrupció (són tot dades del Ministeri de l'Interior) han sigut reelegits en les últimes convocatòries electorals: Camps, diputats, diversos alcaldes, etc., etc.
Añadir un comentario
