.gif)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Gravitín ZeroUn relat curt d’Albert Reina
“I és que l’experiència de practicar sexe sense sotmetre’s al jou de l’atracció gravitatòria fou...”
Inventari de confusions
Ens coneguérem el dia que vaig prendre Gravitín Zero.
Aquest era un producte d’ús freqüent en aquella època llunyana, presentat en càpsules, sobres i comprimits, l’efecte del qual era provocar que aquell que el prengués deixara d’experimentar l’atracció de la gravetat terrestre i pogués gaudir de la capacitat d’enlairar-se i flotar plàcidament a l’altura desitjada. Com que la durada dels seus efectes era molt limitada en el temps i variable segons el pes, l’edat, la tolerància, i el metabolisme de cada persona, i davant el consum massiu en els inicis de la seua comercialització, les autoritats van habilitar una espècie de gàbies d’una alçada màxima de seixanta metres, que es van convertir en l’únic espai on la seua utilització estava permesa. S’ha de tenir en compte que els primers dies la gent prenia el GZ, com també se’l coneixia popularment, a qualsevol lloc, i s’enlairava a altures realment temeràries. Els efectes no desapareixien súbitament, si no de manera gradual, però aquells que s’havien aventurat a volar massa alt no tenien temps suficient per deixar-se caure a poc a poc i s’havia produït arreu del món el desagradable espectacle de centenars d’éssers humans que havien acabat estavellats contra el sòl després d’una dramàtica caiguda lliure.
Eixe dia, donant fi a una fèrria resistència de mesos, vaig sucumbir a provar-ne els efectes. Després d’adquirir-lo a la tenda oficial, em vaig dirigir a la gàbia més propera (hi havia desenes a la ciutat). El meu estat d’ingravidesa durà aproximadament una hora. Fou una sensació única, meravellosa, puc dir, tot i admetre no ser massa original en descriure-la. El problema era que el volum de la gàbia estava tan saturat de gent que contínuament havies d’estar ben atent per no colpejar-te contra algú, i així i tot es produïen freqüents xocs l’efecte dels quals es gestionava amb major o menor diplomàcia i educació depenent del tarannà, la bona criança i la qualitat humana dels implicats.
Quan els efectes del GZ començaren a minvar en la meua persona vaig iniciar, fent cas de les indicacions de les autoritats sanitàries, un prudent descens que em va permetre aterrar de manera suau i confortable. Mentre feia les primeres passes maldestres, un poc desconcertat per la tornada al meu anterior statu quo (ens acostumem molt ràpidament a allò que ens és grat), ella em va caure literalment del cel. A la velocitat justa, ralentida pels efectes residuals del producte miraculós, amb la inèrcia suficient perquè de manera reflexa, sense ser-ne conscient, jo allargués els braços i la subjectara fermament, abastant-la per complet i ficant les meues mans en llocs poc decorosos de la seua anatomia que de manera premeditada mai no hagués gosat magrejar, tractant-se d’un primer encontre amb una dama com ella. La sorpresa ens provocà als dos una espècie de paràlisi durant la qual ni jo vaig fer res per soltar-la ni ella va fer cap temptativa d’alliberar-se i ficar els peus a terra. En compte d’això, començàrem a riure desaforadament, al llarg d’una bona estona, fins el punt que no ens brollaven les paraules si no les llàgrimes als ulls. La hilaritat de la situació va arribar al seu punt àlgid en el moment en que ens presentarem. Ella, Gisela. Jo, Zoltán (mon pare em va triar eixe nom hongarès en homenatge a Kodály). Seguint la broma, per tal de no amollar-la, li vaig proposar que tinguérem dos criatures, Gervasi i Zoé. Ella va estar d’acord en allò dels fills, però es decantà per Guillem i Zaida.
Un poc més tard, després d’abandonar la gàbia, ens contàvem les nostres vides davant d’unes tasses de te de gessamí i una gerra de sake tebi a un bar japonès amb poca llum i molt acollidor. Encara que semble mentida dir-ho, després de la forma en que ens havíem trobat, érem dues persones amb els peus a terra, i vam poder descobrir que era molt més el que ens allunyava que allò que en unia, de manera que vam consensuar que no pagava la pena iniciar una relació que podria esdevenir turmentosa i poc constructiva. Això sí, ja que la singularitat de la nostra trobada bé es mereixia alguna mena de celebració, acordàrem mantenir un encontre sexual. Però res de convencionalismes, ni parlar-ne d’anar a ma casa o a la seua. Contravenint la restrictiva normativa al respecte, ens dirigírem a un descampat i férem l’amor a l’espai aeri del mateix, sota els efectes del Gravitín Zero. Ens engolosírem de tal manera que haguérem de prendre’n tres dosis successives. I és que l’experiència de practicar sexe sense sotmetre’s al jou de l’atracció gravitatòria fou... no sé com explicar-la. Ah, sí!. Fou única, meravellosa.
Ja sé que no sóc gens original en descriure-la.
Etiquetas de esta noticia
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
"Jo també he dormit a l'alba" Albert.
I t'ho dic així perque fa una colla d'anys vaig viure una experiència amb un rere fons lisèrgic i dietilamínic semblant al del rotagonista del teu relat. En aquella ocassió no perdèrem l'influència de la gravetat dins d'una gàbia sinó en l'interior d'una olla a pressió on retronava rock progressiu anglosaxó. També se sentien colps de caps per les parets... De igual manera em va vindre damunt un cos bategant --o vaig anar-hi jo no ho recorde ara-- i acabàrem fent l'amor feroçment damunt la sorra de la platja que estava a l'altre costat de les parets de l'olla. Crec que fou en Oliva.
També i igual que tu, en arribar la primera nit càlida de primerva m'en recorde d'allò.
Ho celebre.
Añadir un comentario
