.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
La nit dels tamborsUn relat curt d’Albert Reina
“Sóc l’única persona de l’escena que no porta una caixa, un tambor o un bombo a les mans”
Inventari de confusions
Són les tres de la matinada del diumenge i he desistit, aquesta segona nit tampoc seré capaç de dormir. Fa ja més de trenta hores que els tambors s’han fet els amos de la ciutat. Estan per tot arreu, l’estrèpit no dóna cap treva. Sembla que els vidres de les finestres vagen a cedir a causa de l’ona expansiva com ho feren els d’aquella zona dels Urals com a conseqüència de la caiguda d’un meteorit. Duc massa temps a casa, en un estat de vigília permanent, i fins i tot la gent com jo necessita eixir al carrer al cap de cert temps. Tot i l’hora intempestiva i l’atordiment provocat per la falta de descans, em vist, prenc un got de café amb llet calent i em prepare per eixir. La primera impressió en obrir la porta és una sensació fugaç de pànic que intente mitigar. La intensitat del soroll, sense el filtre dels murs de casa, es dispara, i el carrer està envaït per una multitud d’éssers humans que semblen autòmats, ànimes en pena que deambulen sense destí definit, espectres sumits en un estat alterat de consciència induït pels repics de les baquetes i les furioses maçades sobre els bombos. Caminen torpement arrossegant els seus instruments de totes les mides i colors. Ho fan amb dificultat perquè no hi ha un pam d’empedrat lliure. Semblen formigues movent-se de manera aparentment aleatòria damunt d’un insecte gran i derrotat que nodrirà el seu cau durant uns dies. Estic impressionat per la força de la massa, no puc considerar cap individu de forma aïllada, ells tampoc poden fer-ho. Són com un banc format per milers de peixos.
L’única forma concebible de deambular pels carrers i no ser devorat per la remor i la gentada és apegar l’esquena a les parets de les cases i anar movent-se de forma lateral, sempre donant-los la cara. Mentre em desplace els mire amb una barreja de por, respecte i veneració, com tots hem contemplat en més d’una ocasió la bravura del Xúquer unflat per les pluges de la tardor, conscients de que enmig d’eixa corrent hi haurien poques possibilitats de sobreviure. Em moc tantejant amb l’esquena la paret per no perdre contacte, i constate que sóc l’única persona de l’escena que no porta una caixa, un tambor o un bombo a les mans. Açò em provoca una creixent ansietat. No hi ha res més angoixant que sentir-se diferent a la resta, transitar un camí en solitari (o encara pitjor, en la direcció equivocada), estar absurdament fora de lloc i de context. Si estigués completament nu no em sentiria pitjor ni més ridícul, tot i que al remat està clar que ningú se n’adona de la meua presència.
La meua intenció és fugir del centre de la ciutat, ja que de sobte he sentit la curiositat d’escoltar els milers de tambors des de la distància, com un sol instrument fent una nota infinita. La Muntanyeta pot ser el lloc ideal. El problema és que per arribar allí he de travessar carrers aventurant-me a creuar la violenta corrent, abandonant la seguretat de la vora.
La millor manera de no ofegar-se és convertir-se en aigua. Justament al meu costat algú deixa el bombo i la maça a terra mentre examina exhaust i satisfet alhora com li sagna la mà ferida. Aprofite el seu descuit per furtar-li l’instrument, també esquitxat de sang i el comence a colpejar amb entusiasme fugint en direcció al mig del carrer. Travessar l’Avinguda i la Plaça Major és tota una odissea, em sent a prop d’un atac d’ansietat, tal com ho estaria un claustrofòbic a qui s’està realitzant una ressonància magnètica. A l’altura de la Gallera la densitat de l’aglomeració comença a decréixer i uns instants després puc caminar sense entrebancs, fins i tot deixe de tocar el bombo, tot i que no em desprenc d’ell perquè considere que encara em pot ser molt útil al llarg de la nit.
Ja a la Muntanyeta, i mentre puge per les costeres desertes del Calvari per arribar a l’esplanada, constate que la nit és freda però l’ambient sec mitiga la sensació de gelor. Arrossegant amb esforç el bombo que he furtat arribe a les escales que hi ha al peu de la creu de metall i comprove que des d’allà dalt la panoràmica nocturna de la ciutat és magnífica, a la qual cosa contribueix sens dubte el mapa sonor que, tal i com havia suposat, consisteix en una sola nota suspesa en l’aire que mai acaba. Ara és impossible aïllar el so de cap instrument, als meus peus hi ha solament un, descomunal i poderós.
La meua emoció davant l’escena és tanta que em dispose a fer la meua modesta aportació percudint sobre el bombo. Per tal de fer-ho alce solemnement el braç dret però no arribe a descarregar el colp: en el moment en que tinc el braç estirat i la mà per damunt del cap, de manera simultània i sincronitzada, els milers de músics deixen de tocar, provocant un silenci més estrepitós si cap per l’efecte del contrast. L’eco del soroll avortat arriba fins al cel estrellat, i quan cessa, totes les aus del terme que en saben comencen a cantar embogides, desafiant la lògica de la nocturnitat. En eixe moment, puc percebre milers de consciències pendents de mi, de manera que em veig empentat a tocar un ritme senzill, a mode de temptativa. La ciutat sencera em respon fent un eco portentós. El mateix succeeix amb un altre ritme que invente, i també quan vaig introduint més dificultats com ara notes a contratemps, síncopes, tresets o ritmes ternaris, en cèl·lules cada vegada més llargues. Cada vegada que la multitud em respon, la ciutat i el seu entorn es sacsegen violentament i em recorden les imatges panoràmiques de Tokio durant el terratrèmol de fa dos anys.
Tot just quan més eufòric estic, i sens dubte com a conseqüència de les moltes hores d’exigència a que ha estat sotmès, el mànec de la maça que estic utilitzant es trenca i em quede solament amb una part ínfima del mateix a la mà dreta. Després d’uns segons de silenci, es sent eixir des del cor de la ciutat un udol brutal i iracund que prové de milers de goles.
Conscient de la gravetat de les conseqüències del contratemps que he patit, i de que no tinc cap escapatòria, veig com la gentada puja per totes les vies d’accés, tallant-me qualsevol via d’escapatòria. Encara dedique uns instants a meravellar-me per la força del tumult, superior en quan a capacitat de fascinació a una riuada, un meteorit o un terratrèmol, fenòmens naturals que no tenen consciència del seu poder destructiu. Finalment, mentre els primers dels meus botxins estan a punt d’arribar, travesse l’esplanada i, com a mesura desesperada, puge les escales que porten al santuari i comence a colpejar les portes i a cridar, tot i que sé que dins no hi ha ningú que em puga obrir i donar-me recer.
.-000176 .-000032
.-000048 .-000157
Etiquetas de esta noticia
Fiestas : Semana Santa,
Secciones : Rincón literario,
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
esto de los tambores lo podia haber hecho la alcaldesa en el poligono de el PLA, en VILELLA, O EN TANTOS SITIOS COMO TIENE, me imagino que tendra la placa puesta en el monumento que ha hecho al lado de la maquina del tren.encima de "DARNOS" a los ALCIREÑOS nos cuesta el dinero encima. menudos politicos tenemos no tienen verguenza
me uno al comentario del Sr. Escriba, añadiendo además las gracias al Excmo. Ayto. de Alzira por preservar la paz y el descanso de los vecinos ya que según éllos entienden "eso es lo que tiene vivir en el centro" -literal- (pienso que tres días de ruido lo consideran poco o soportable, pero esta noche apenas hemos podido dormir), y también las gracias por tener en cuenta la comodidad de las delegaciones de otras poblaciones para las que han reservado estacionamiento mientras los vecinos que pagamos nuestros vados tenemos los vehículos donde podemos y exponiéndolos a la sustracción de alguna antena o espejo como sucede cada vez que hay un evento similar, complementos que luego pagamos de nuestro bolsillo. Sinceramente, creo que nos están animando de forma sutil a no pagar los impuestos de los vados y a solicitar una indemnización por las molestias, ya que esto debe superar el nivel de ruido de una zona residencial con creces.
Ya que estamos en racha, propongo celebrar también La Nit de la Trompeta, La del Volaoret, La de Repicam el Colçe, La de la Flauta, La del Orge, La de Repicar Campanes. Para que vengan 30.000 personas en cada celebración. Y así terminamos con el paro de la ciudad. Y los autónomos no pararan de hacer bocadillos, cafés, cenas, almuerzos. Venderán, llaveros, camisetas, postales y de paso si nos sobra tiempo, iremos a la ONU para que nos hagan PATRIMONIO EN CONJUNTO de esta Humanidad. Como no se nos había ocurrido antes.
Excelente cuento y, por lo visto, muy apropiado para este fin de semana. Sinceramente de los mejores relatos qu ehe leído últimamente. Parece la típica pesadilla que acaba justo cunado suena el despertador.
puestos a quejarnos, quejemonos tambien de las despertas que se realizan en fallas y de las discomobiles que duran hasta las 5 de la mañana...
La cuestion es quejarse
Si en alzira no hacemos nada os quejais y cuando se hace os quejais. Que quereis?
En fin... A mas de uno le hace falta un buen...
Saludos
Que ha aportado esto a Alzira? Homenaje al alcohol y al vandalismo. Borrachoa por todas partes.lamentable
Los tambores que se utilizan son totalmente artesanales, con diferentes tamaños, composición y la forma de tocarse. Principalmente se divide en dos tipos: por un lado el barril y por otro el tambor. Las tamborradas o tamboradas pueden tener origen religioso, militar o simplemente festivo. Son instrumentos de percusión que se utilizan con diferentes motivos. Lo más común es que sea de origen militar como en el caso de la tamborrada de San Sebastián o de origen religioso como la Tamborada de Semana Santa de Hellín. Ahora que ya nos hemos ilustrado, digo yo: ¿Por qué no se han ido al campo o a la Montañeta a dar el coñazo con los tambores? La Ilustrísma Sra Alcaldesa de Alzira, Dña Elena Bastidas supongo que estará fuera del pueblo, lo más seguro...... el Ayuntamiento y todo el contorno lleno de basura, borrachos y meones...... ¿cuánta pasta nos cuesta la fiesta en limpieza? porque hasta el parque de árabia Saudi lo han limpiado cuando esta indecente de sucio y con pintadas. Han ganado los baretos y negocios dineritos por reventarnos la cabeza a todos los que vivimos por la zona. Asco ayer en la plaza, con los zapatos pegandose en el suelo, meadas en los portales, vomitadas, latas y porqueria. Al final de cuenta ni en la televisión, ni en los periodicos, ni tanta gente como se imaginaba, ni tanto negocio, ni ná....TODO HUMO y gastar dinero en contratas. MUY BIEN SEÑORA ALCALDESA ESOS SON NEGOCIOS BIEN HECHOS ... o al menos sus asistentes o colaboradores son muy eficaces. Creo que debiera hacer en su casa limpieza, un ERE y poner a gente con más cabeza, responsable y más seria. Agarrese los machos porque le viene Fallas y Semana Santa y el pueblo no esta contento.
TAMBURRADA.
Menos en uno, estoy de acuerdo con todos., los suscribo. El negocio lo han hecho los bares, vendiendo alcohol. Ese ha sido el incremento de la economía local. Oye, que vengan todo el año, eso serían brotes verdes.....La suciedad de las calles daba verguenza ajena. Se han dado prisa en limpiar, como en la cabalgata del ninot, tapando verguenzas. Si hay enfermos o niños o ancianos o trabajadores de fin de semana que tienen que descansar, o toda la gente que espera el fin de semana para descansar, eso no importa. Yo me he tenido que exiliar, ¿A quien le reclamo los gastos de alojamiento?. Este es el nivel intelectual de nuestros políticos y promotores cofrades.....hay gente que les das unos clavos y un martillo y se pone a martillear sin descanso..... Solo me queda el castigo de las urnas.
Gràcies pel teu comentari, Benito. Si escriure ja és en sí gratificant, rebre comentaris així encara ho fa més. Salut.
Añadir un comentario
