.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Ulls que no veuenUn relat curt d’Albert Reina
“Vivia sol en un pis antic i no eixia mai al carrer”
Inventari de confusions
De totes les activitats de voluntariat que s’havia plantejat dur a terme en va triar una de ben original: acudir a la casa d’una persona major per llegir-li llibres. De segur que hi havia ancians solitaris, malalts, amb dificultats de visió, mobilitat molt reduïda o sense forces per practicar la lectura però amb l’esperit encara suficientment despert per voler escoltar històries, contes, novel·les o poemes. Ell podria comprar els llibres o traure’ls de la biblioteca pública, i una vegada al domicili d’aquestes persones, llegir en veu alta, compartint i gaudint a l’hora de la lectura.
Es va adreçar a un xicotet local on es coordinava un grup de voluntaris que actuava a la seua ciutat. La gent que participava en eixa associació solia fer un altre tipus de tasques: netejar i cuidar ancians malalts, fer la compra, netejar les seues cases, fer la bugada, alimentar-los quan calia... els va sorprendre un poc la seua proposta, però els va semblar bona i quedaren en consultar per vore a quines persones els aniria bé, qui desitjava escoltar les seues lectures en veu alta.
Uns dies després el cridaren per confirmar que hi havia un ancià que estava disposat a que el visitara. Quan passà per la seu de l’associació per concretar alguns aspectes, li van descriure un poc les seues característiques i circumstàncies per ficar-lo en antecedents: era cec, vidu i tenia dues filles que l’havien abandonat feia anys perquè no havien pogut suportar el seu caràcter. Vivia sol en un pis antic i no eixia mai al carrer. Entre alguns veïns i voluntaris atenien les seues necessitats bàsiques. El qualificaren com algú silenciós, solitari i sensible a la seua manera (absolutament implacable amb el seu entorn més proper, i capaç de plorar d’emoció en el seu moment davant la catedral de Colònia o llegint l’encontre entre Ana Karenina i el tren). Era una persona molt culta, però tenia un caràcter explosiu, salvatge en ocasions, era antisocial per natura, però amant de les arts. Durant la seua existència s’havia fixat tant en allò sublim, en la bellesa i la perfecció d’alguns aspectes de la vida, que odiava els afers quotidians, les persones simples, la trivialitat. I no havia tractat mai de dissimular-ho, més bé tot el contrari.
El dia en que s’havia concertat la seua primera visita va arribar puntual. Li havien proporcionat una clau i tenia permís per utilitzar-la i entrar sense trucar a la porta. Pujà els quatre pisos per les escales (no hi havia ascensor) i va penetrar en un pis efectivament molt vell. Totes les finestres estaven tancades i les persianes pràcticament baixades (allí la llum no era necessària ni benvinguda), de manera que regnava una densa penombra que volia amagar unes estances tètriques, pobrament moblades, sense cap mena de fotografia o record familiar. Tot estava toscament net, el pis feia olor d’amoníac, sens dubte es buscava la màxima higiene i desinfecció sense concessions als nous productes de neteja més sofisticats.
Després de recórrer un llarg passadís deixant a dreta i esquerra diverses portes, va arribar al fons del mateix, on una porta frontal donava pas a una sala, en la qual, no sap com, havia intuït des del primer moment que l’home es trobava. Unes ulleres fosques cobrien els seus ulls i marcaven un fort contrast amb la seua cara pàl·lida i fofa. Anava ben rasurat i els seus abundants cabells grisos apareixien ben pentinats, sens dubte per una tercera persona ja absent. Es trobava assegut en un balancí, a un racó de la sala, amb l’esquena molt recta, completament immòbil com un ninot de cera. Era considerablement alt.
Quan l’home escoltà que les seues passes es detenien a l’entrada de l’estança començà a parlar:
“Ja està ací el senyoret Consciència Social que no vol llavar culs i s’estima més llegir contes als xiquets de noranta anys. Què bonic! No vull saber el teu nom ni res de la teua vida. Jo no et contaré la meua tampoc. No hem de parlar de res, ni tan sols fer comentaris sobre els llibres durant la lectura. El tracte és que cadascú en trie un alternativament, començaràs tu. Vindràs, llegiràs dues hores i te n’aniràs. A la cuina tens aigua, té i cafè. Si tens alguna cosa que dir, ara és el moment. Si no és així, silenci. Que els grans parlen a través de tu”.
Anava a enviar-lo a pastar fang directament, però entre els seus principis hi havia un que venia a dir que també els fills de puta es mereixen una oportunitat. Almenys sabia des del començament amb qui es menjava les sopes. Tragué el llibre que havia portat i li anuncià al vell el títol i l’autor. Aquest va rebre les seues paraules amb una absència d’expressivitat total, que podia voler dir indiferència, menyspreu o complaença... impossible saber-ho, no es va atrevir ni es va molestar en preguntar.
Començà la lectura de la novel·la. L’autor era un dels seus predilectes, l’havia triat perquè havia llegit un parell de llibres seus que li havien semblat extraordinaris i estava ple d’expectació i il·lusió. El iaio no mogué ni un múscul de la cara, ni cap part del seu cos, durant les dues hores exactes que va durar la lectura. I exactes vol dir justament això, perquè va ser l’home qui, sense consultar cap rellotge (de fet no hi havia cap a la vivenda, ni tan sols un d’eixos especials per invidents que emeten una veu que indica l’hora), amb precisió mil·limètrica, va tallar amb un ‘suficient’ la veu del lector voluntari , que es va alçar sense dir una sola paraula més i va picar sola.
Contra tot pronòstic va tornar l’endemà, i al dia següent, i així successivament en sessions de set mil dos-cents segons exactes, sempre tallats amb el “suficient” del final, fins que acabà la novel·la. Li va semblar bona, encara que no tant com les millors de l’autor. Després de llegir l’última línia va alçar el cap i va mirar l’ancià. L’únic senyal de vida que aquest havia donat en tots eixos dies havia tingut lloc el dia anterior, quan ell entrava al pis i el va escoltar taral·lejar el tema del principi de la huitena simfonia de Dvorak (cosa que li va estranyar molt, per cert. Eixa llicència expressiva era del tot inesperada i li va revelar que potser tenia al seu interior alguna cosa més que unes males entranyes). En eixe moment l’home va parlar per primera vegada des d’aquell primer dia:
“Eixa novel·la és una merda. Els autors vius haurien d’estar prohibits. Ara ves-te’n, demà començarem a llegir el llibre que he triat”.
L’endemà, quan el va sentir arribar, li va exigir que anara a buscar un llibre antic i voluminós amb les cobertes verdes que estava en una habitació que hi havia al costat de la sala i que feia d’estudi i biblioteca, a la segona prestatgeria de la dreta, segona balda contant de baix cap amunt, el tercer volum començant per l’esquerra. Amb tanta precisió no va tindre cap problema en trobar-lo, semblava que el iaio l’hagués col·locat allí ell mateix feia un moment. No coneixia ni l’obra ni l’autor.
“Ara és el torn de la meua elecció”- digué l’ancià malcarat- “però para atenció, perquè el vas a llegir començant per darrere. Llegiràs cada pàgina amb normalitat, però començant per l’última i acabant per la primera. I va tornar al seu estatisme inexpressiu de sempre”.
La seua capacitat de sorpresa ja estava baix mínims, així que buscà l’última pàgina i començà a llegir.
.-000176 .-000032
.-000048 .-000157
Etiquetas de esta noticia
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
Açò si que el devia deixar perplex, començar a llegir el llibre començant per darrere!"
Añadir un comentario
