.gif)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Transvasament d’elements oníricsUn relat curt d’Albert Reina
“A partir d’aquella nit el ritual del fugaç encontre matinal continuà produint-se”
Inventari de confusions
Els nostres camins es creuaven cada dia quan anava al treball. L’últim tram del meu trajecte quotidià el feia per una carretera comarcal que discorria entre petits turons envoltats per tarongers i fruiters i ocasionalment esquitxats amb garrofers, ametlers i oliveres. Ella era per a mi solament la visió fugaç d’un rostre i unes mans al volant. Quin rostre! Era el més simètric i objectivament bell que havia pogut vore mai. Inexpressiu i concentrat en la carretera. Maquillat discreta i equilibradament i coronat per una cabellera roja cridanerament salvatge en ocasions, arreplegada de formes variades i sàvies en altres. Era tot el que coneixia de la seua fisonomia.
L’instant en que ens creuàvem em suposava l’esdeveniment més important de cada jorn. Em preguntava si alguna vegada ella se n’havia adonat de que l’observava amb eixe deler o si simplement anava calculant les possibilitats d’avançar el camió que tenia davant o fent mentalment la llista de la compra. Però volia pensar que per a ella el temps i la pressa no existien, que no necessitava menjar, que era una deessa en un pedestal. La meua obsessió i curiositat eren tan grans que en més d’una ocasió havia estat temptat de seguir-la per vore-la en versió completa, per escoltar la seua veu, per saber alguna cosa de la seua vida.
Tant i tant va créixer al meu interior eixa passió que una nit vaig somiar amb ella. Amb la carretera com a escenari, evidentment. Fou un somni eròtic, vívid a més no poder. La major sensació de realitat abastable dins el món oníric. Tant ho va ser que em vaig despertar sobtadament en el moment en que els meus llençols en patien les conseqüències, amb el desconcert de la felicitat per l’encontre, la desil·lusió per l’evidència de que no havia ocorregut al món real i la sensació de que no tot es pot controlar que supose que han de sentir, a una altra escala, els menuts que ocasionalment es pixen al llit. Al somni, miraculosament, el seu cotxe s’avariava i es retirava a un caminal just quan ens anàvem a creuar, de manera que jo tenia temps de parar per tal d’interessar-me i tractar d’ajudar-la. Al moment d’intercanviar impressions sobre el que li havia pogut passar al motor, ens adonàvem de que el tema no tenia cap importància per a nosaltres en eixe moment i passàvem a reclinar el seient del copilot. Ella es ficava damunt meu i, apartant únicament la roba imprescindible, es començava a moure mentre deixava que enfonsara les mans en el laberint dels seus cabells rojos. Jo mirava de tant en tant, un poc avergonyit, dos homes que a poca distància, fent com si no ens veieren, es dedicaven a aclarir bresquilles. Un moment després va vindre allò del despertar humit.
A partir d’aquella nit el ritual del fugaç encontre matinal continuà produint-se. Per desgràcia ella mai no patia cap avaria i continuava sent per a mi un rostre portentós i unes mans blanques. El meu desig anava creixent, però la meua prudència (o covardia), una certa resistència a trencar la màgia i patir una certa desil·lusió i una percepció profunda i clarivident de l’absurd d’un amor inefable cap una dona completament desconeguda em detenien. S’imposava la racionalitat.
Providencialment, no estic segur de poder afirmar que afortunadament, no vaig necessitar rebaixar-me a dur a terme cap acte fosc de seguiment propi d’un maniàtic per aconseguir el que es podria anomenar un encontre en la tercera fase. Va ocórrer uns mesos després del somni. Va ser ella qui em va vindre a buscar. Ella. A mi. A la porta del lloc on treballe. Estava allà plantada un matí en el qual no ens havíem creuat a la carretera. La contundència del seu missatge va deixar en un segon plànol el fet de que vaig poder escoltar per primera vegada la seua veu. Ben bonica, per cert. Em mostrà, alçant-se la brusa, un ventre ben prominent, mentre em deia:
“Açò ho has fet tu, te n’has de fer càrrec”.
Sonava a retret i amenaça. No hi havia il·lusió ni goig. No deixava lloc a cap esperança de que la criatura que esperava ens unira. M’ho va deixar ben clar utilitzant una brusca comunicació no verbal. Quan em disposava a replicar, a demanar alguna explicació, a formular algun lícit raonament, vaig observar com s’apropaven dos homes. Em van costar un poc de reconèixer, perquè havia passat el temps, però quan veus o coneixes algú en un moment especialment significatiu, encara que siga breument i en el transcurs d’un somni, el seu rostre no s’oblida mai. Eren els aclaridors de bresquilles, i venien disposats a testificar en contra meua. Ací acabaren les al·legacions i començaren les negociacions.
Al dia següent, mentre li ho contava a la meua germana punt per agulla i des del principi, vaig poder comprovar com anava mostrant-se inicialment divertida i incrèdula amb el tema del meu enamorament, i com quan aparegué el tema del somni i les conseqüències del mateix el seu estat d’ànim anà variant cap al nerviosisme i la culpabilitat. Resultà que juntament amb la bufanda de mil colors que m’havia regalat pel meu aniversari, m’havia fet un altre regal ben original, com eixos que s’estilen ara: un somni. Es tractava d’un nou producte que, alliberat expressament cap a un destinatari determinat, penetrava en la seua ment, esbrinava el seu desig més poderós i obsessiu i es convertia en un somni inusitadament real i especialment satisfactori. Feia temps que ella esperava pacient i discretament que li contara alguna cosa al respecte. Nosaltres ens ho contem tot.
S’alçà i d’un calaix va traure una caixa de cartó amb caràcters de diversos tamanys i colors. La va obrir i de dins va traure una altra caixeta metàl·lica, més menuda i ornamentada, del color del coure. Segons ella, l’obrí el dia del meu aniversari mentre pensava en mi perquè m’afectara com m’acabava de detallar, seguint les indicacions d’una espècie de prospecte que hi havia dins la caixa més gran, el qual ara estava traient i desplegant davant els nostres ulls. Anà al gra i començà a llegir a l’apartat Efectes Secundaris:
“S’adverteix que en casos extremadament infreqüents s’ha constatat que es pot produir un transvasament d’elements onírics cap al món real, que pot concretar-se en la manifestació palpable a la vida quotidiana de persones, situacions o conseqüències derivades del contingut dels somnis ...”
La meua germana no va poder continuar llegint i esclatà a plorar inconsolablement. Li vaig dir que no es preocupara, que no era la manera més ortodoxa de fer-la tia però que no era per fer un drama. No sonà massa convincent.
La divinitat dels cabells rojos i jo pactàrem dues coses: la custòdia compartida, i que jo estaria present en el moment del part. De manera que aquell dia em va avisar amb temps suficient i vaig acudir a l’hospital. Quan em deixaren entrar a la sala de parts ella estava ben tranquil·la i semblava no patir gens. La criatura estava preparada per arribar al món. Em vaig col·locar a un costat per no destorbar les evolucions del personal. Tot va succeir ràpidament. Amb quatre empentes decidides, ella donà a llum. Però no un nadó humit, enrogit i tremolós com era d’esperar, si no una massa transparent de formes indefinides, semblant a una medusa sense tentacles, que no va emetre cap plor. El dipositaren a una llitera que hi havia a un racó, baix d’un focus que li aportava el calor necessari. El metge, que havia segut avisat de les peculiaritats de la concepció, en vore el meu desconcert em tranquil·litzà dient-me que no m’angoixara, que el que estava passant era l’habitual en aquests casos, que esperara una mica. Efectivament, amb el pas dels minuts, i sota l’atenta mirada de tots els presents, inclosa sa mare que fins i tot ja s’havia incorporat, “allò” anà prenent a poc a poc unes formes inequívocament humanes i adquirint un recobriment semblant a la pell. A poc a poc, com si el modelaren unes expertes mans invisibles, les seues formes anaven aflorant i perfeccionant-se. Una estona després, fins i tot els trets facials s’havien definit completament.
La formació dels genitals ens confirmà que era un xiquet. La infermera ens va assegurar que en un parell d’hores estaria completament format internament. Vaig mirar el rostre del meu fill i després el de sa mare, que per primera vegada em va somriure, intensificant la seua bellesa. El menut se li semblava una barbaritat. La forma de les orelles dels dos era idèntica, i igual que ella tenia un llavi inferior d’una qualitat superior.
Ha passat el temps. Cada quinze dies ens reunim de bon grat per entregar-nos el xiquet, que s’ha adaptat perfectament a l’alternança entre les nostres llars. I cada matí, quan ella i jo ens creuem per aquella carretera comarcal de camí als nostres treballs, ens saludem i ens desitgem bon dia amb complicitat utilitzant els llums dels nostres vehicles.
.-000100 .-000189
Etiquetas de esta noticiaAñadir un comentario
