.gif)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
El càstigUn relat curt d’Albert Reina
“Et castigue perquè no em guardaràs rancúnia. Perquè no et rebel•les...”
Inventari de confusions
Mestre, puc anar esmorzant?
Sí. T’he castigat a no eixir al pati, no a passar gana.
Els últims xiquets acaben d’eixir de l’aula. Per la finestra s’escolten els crits de més d’un centenar de criatures que han fet fugir tots els teuladins en molts metres a la redona. Els menuts comencen a organitzar-se al voltant del baló, de la corda de botar, del sambori, a practicar el joc simbòlic o dur a terme les seues intrigues infantils.
El mestre i l’alumne seuen davant les seues respectives taules i comencen a rosegar els seus entrepans. Es miren en silenci. El xiquet mostra una barreja d’indignació, penediment, dignitat i súplica. En definitiva, està desconcertat.
Pots llegir, avançar deures o simplement pensar per què estàs castigat.
Per què estic castigat, mestre? Si jo no he fet res!
El mestre no li respon. Passeja la mirada per les taules buides alineades i pensa.
“Estàs castigat perquè jo, que sóc jutge i part, ho he decidit. Perquè sóc una autoritat pública. Perquè eres dèbil, més dèbil que jo. Perquè algun dia deixaràs de ser-ho. Perquè no saps que t’has de deixar motivar per mi encara que jo no faça mèrits per aconseguir-ho. Perquè has de tindre els interessos que jo crega convenients”.
Mestre, Elies també ha segut.
“Perquè no vols que ningú se’t cole a la filera. Perquè estàs preparat per competir. Perquè jo vaig ser un xiquet com tu. Perquè eixe xiquet ja fa molt de temps que va morir. Perquè tinc expectatives sobre tu. Perquè no tens perquè complir-les. Perquè no les compliràs. Perquè eres més popular i jugues millor a futbol que jo a la teua edat. Perquè et rius moltes més vegades al cap del dia que jo. Perquè saps plorar en públic. Perquè ta mare està més bona que la meua novia d’ara. Perquè ton pare és més alt i més bona persona que jo. Perquè viatges molt”.
No. Estava llegint un llibre.
D’un xiquet molt llest que tenia un violí molt valuós i son pare no li’l deixava tocar.
“I perquè eres un inconscient. Perquè la meua feina és ensenyar-te a ser feliç. Perquè no es pot ensenyar allò que no es sap. Perquè no tu no et deixes ensenyar perquè ja saps. Perquè el dia de demà seràs un conformista. O un miserable. O algú sense il·lusions. O una excel·lent persona. O algú molt millor que jo. O un home d’èxit en els negocis. O un psicòpata. O un parricida”.
Allò que he fet i per això m’has castigat.
Ara és el menut el que no contesta.
“Has fet dedicar-te a viure sense més. Has fet que té més interès per a tu relacionar-te amb els teus iguals que escoltar-me. Que t’has queixat sense dir-ho de que l’escola d’ara és igual que la de fa molts anys i la vida ha canviat molt. Has fet que de vegades no m’entenc amb els meus fills adolescents. Que les noves tecnologies són un perill. Que elles t’ensenyen molt més que jo. Has fet que el meu equip va perdre el diumenge. Has fet que no t’agrada la música. Que seràs uns instrumentista d’èxit. Has fet que hi ha la crisi. Has fet que jo qui sóc per a dir-li a ningú el que ha de fer”.
Mestre, ja no vull més entrepà.
Va, acaba-te’l. I digues-li a ta mare que no te’ls pose tan grans.
“Et castigue perquè no em guardaràs rancúnia. Perquè no et rebel·les. Perquè no acceptaràs un no per resposta. Perquè ets un capritxós. Perquè Natura t’ha fet egoista. Perquè necessites ser-ho. Perquè la gent sofreix”.
Puc baixar i deixar el que em queda d’esmorzar al pati, en un raconet, perquè s’ho mengen els pardalets?
“I perquè ets innocent. Perquè algun dia no podràs amb el teu sentiment de culpa. Perquè seràs un educador excel·lent. Perquè abandonaràs els teus fills. Perquè crides molt i tens massa energia. Perquè no t’alimentes bé. Perquè ets autèntic. I graciós, sobretot quan no te n’adones. Perquè pertànyer a la teua família ha estat una sort, o la pitjor de les desgràcies. Perquè has de saber qui mana. Perquè has de ser lliure. Perquè seràs el botxí. Perquè seràs una víctima”.
Falten deu minuts. Vinga, baixa al bany, veu aigua i estira un poc les cames. I no oblides el motiu pel qual t’he castigat. I no ho tornes a fer.
L’alumne mostra un somriure de gratitud i vola pel corredor fins les escales. Baixa els graons de quatre en quatre i ix al pati, a la llibertat. El seu crit desaforat, ple de goig ancestral, s’uneix al de més de cent criatures que hi juguen. Els teuladins, a prudencial distància, es preparen per al moment en que els alumnes tornen a les aules a fer motius per ser castigats. S’arremolinaran al pati per menjar-se les restes de menjar caigut o llançat.
“Perquè no t’ho sé explicar. Perquè tu no pots entendre-ho. Perquè no sóc bona persona. Perquè és el meu treball. Per sadisme. Per compassió. Per menyspreu. Per respecte. Perquè tinc por”.
Etiquetas de esta noticia
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
Imagínate una maestra que le dice a un niño, tienes el cuello de la camisa doblado. Se lo pone correctamente.
El niño, un gitanillo, le dice a su madre, mama, la maestra me ha cogido el cuello de la camisa.
La madre le pregunta al niño ¿te ha puesto encima la mano esa indeseable maestra?
El niño, alega que sí, y el día siguiente acude al centro, y sin mediar palabra, la coge del cuello, la derriba, y la golpea contra el suelo produciendole lesiones.
La pobre maestra, presa del pánico, sufre a parte de lo físico una lluvia de amenazas.
Se llega a juicio, y se dicta una orden de alejamiento por un período de tres meses. Luego las cosas vuelven al principio.
La historia de la maestra no es tenida en cuenta.
Ella, tras una infancia de estudios y esfuerzos, con mucho sacrificio se saca una carrera difícil.
Tras ello, estudia prepara una oposición.
Sufre privaciones dinerarias, de ocio, de tiempo de vida.
Durante muchos años forma, educa, motiva a sus alumnos. Muchos de ellos llegan a ser médicos, ingenieros, carpinteros, constructores, basureros, agricultores. Todos ven a su maestra envejecer entregando su vida por los demás. Esa persona, que en ocasiones sufre algún insulto, menosprecio, ahora le han destrozado la vida.
Ya no tiene confianza en si misma.
Yo, de pequeño cobré más que una estera.
Me pegaron mis profesores, mis padres y eso que les besaba la manos.
Aun me duele recordar, porque me pegaban por motivos tontos.
Los profesores y maestros de hoy, son más victimas que verdugos.
No se les valora. La sociedad en ocasiones les desprecia. Se burlan y les hacen hablar gritar y llevar al orden a niños 21 horas a la semana. Si con 18 ya padecen afonía, con 21 se les priva de la voz. Trabajan 37 horas y media semanales pese a todos sus estudios y méritos. Se les llama vagos.
Cada día hay menos gente dispuesta a sustituirlos.
Lástima del día en que no haya nadie dispuesto a asumir la carga de educar a nuestros niños.
Añadir un comentario
