_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
En 2013 como los estorninosArtículo de opinión de Xavier Cantera
“Los excrementos de los estorninos producen un olor insoportable, pero peor es el hedor de la corrupción, del fraude fiscal y de la evasión de capitales”
Una opinión más
Estos días recordaba que durante una Cabalgata de Reyes, ese año pasada por agua, nos detuvimos a contemplar el desfile de ilusión infantil bajo los árboles de la Plaza Mayor, eso sí, equipados de paraguas para protegernos de la lluvia. Pero al llegar a casa descubrí que también nos había amparado de los excrementos de los estorninos. El paraguas más parecía la copa nevada de un árbol que el práctico utensilio protector. Esa tarde odié a los estorninos mientras limpiaba el paraguas. Los estorninos nos habían cagado y bien cagados. ¡Incivilizados, bestias! -grité.
Un día de esta pasada semana, a las ocho de la mañana, pude admirar las bandadas madrugadoras de los estorninos que volaban con sus danzas sincronizadas y se alejaban de los árboles de la plaza realizando gigantescas maniobras aéreas con las cuales se apoderaban, durante unos minutos, del cielo de la ciudad con la misma mayoría absoluta con la que habían ocupado las ramas de los árboles durante la noche y con la misma insistencia chillona con la que habían impacientado a los vecinos.
Quise hacer las paces con estas pequeñas aves grisáceas que pueden ser un símbolo a imitar y me preocupé de estudiar un poco más sus costumbres y modos de vivir. Dicen que están entre las 100 especies exóticas invasoras más dañinas del mundo. Estas aves prefieren las calles y las plazas urbanas, con su ajetreo humano, antes que el campo con su bucólica tranquilidad. Huyendo de sus enemigos viven sin problemas adaptándose a la ciudad donde encuentran fácilmente alimentos y donde, sobre todo, prefieren regresar a pernoctar como si de una plaga bíblica se tratara para castigar al vecindario. Estas aves gregarias prefieren además la ‘civis’ para pasar el invierno, para reproducirse y para descansar en los dormitorios comunales, de temperatura agradable que forman las copas de los árboles de la ciudad antes que el frio y el silencio peligroso de la campiña. Pero son muy desagradecidas porque se comportan como ‘aves antisistema’ cagándose en todo y chillando sin parar mientras ocupan las plazas y las calles de la ciudad que las acoge.
Esta tribu avícola urbana, contra la cual han fracasado todos los inventos imaginables para espantarla o hacerla callar, se ha convertido, para mi imaginario, en un ejemplo claro de la protesta ciudadana, que chilla y denuncia en las calles y plazas su angustia, su indignación y la injusticia que sufre. E Incluso, si es preciso, se caga en el sistema y en todos aquellos que pasean por él amparados con un paraguas ‘seudodemocrático’ e injusto, único sistema culpable de la estafa global que padecemos todos los pequeños, currantes, poca cosa, dependientes, preferentes, asalariados, parados, pobres y desahuciados.
Debemos tomar la ciudad, como los estorninos, hasta que haya justicia, trabajo y recursos públicos para todos. Los Magos de Oriente podrán dejarles regalos a nuestros hijos pero, ¿qué ciudad, qué vida, qué futuro sin derechos les vamos a dejar nosotros? No consintamos que nuestros hijos y nietos no disfruten del bienestar que tanto esfuerzo y dinero nos ha costado conquistar para ser ciudadanos con derechos humanos, civiles y políticos, sociales y económicos, laborales, culturales, personales y ambientales basados en la igualdad, libertad y fraternidad. Por cierto, los excrementos de los estorninos producen un olor insoportable, pero peor es el hedor de la corrupción, del fraude fiscal y de la evasión de capitales. Lo que pueda ser 2013 depende de nosotros. Ánimo.
.-000147 .-000120
.-000123 .-000021
Etiquetas de esta noticia
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
Salutacions Xavier. He llegit dues vegades el teu article i em sent una mica confús a l'hora d'interpretar la metàfora que ens proposes amb els estornells.
Als capvespres, i de la finestra del dormitori estant, em mire encuriosit les evolucions d'aquest estol d'estornells per sobre el camp de teules de La Vila. Els veig venir --una mica amenaçadors com "Els corbs de Van Gogh"-- des de les carenes de La Serra de les Agülles. En arribar al campanar de Santa Caterina fan un descans aprofitant les antenes i tiravents del veinat i tot seguit, esglaiant-se tots a l'hora, mamprenen el vol fent-se fonedissos per la banda del Carrefour.
L'Estornell és un ocell que malgrat les molèsties que ocassiona en entapissar de guano les places dels pobles, proporciona també alguns beneficis en especialitzar-se en la depredació de les larves d'insectes que sovint constitueixen plagues per als nostres cultius. Malauràdament aquest especialista sembla fer melindres davant les larves del morrut roig que tant ha esquilmat les "Phoenix Canariensis" de la CV-50. Per cert i ara que caic: solia comentar ací en el 6/6 un "mariachi" pepero que relacionava la bona salut de les palmeres a Alzira amb la bona salut electoral del PP. Fou escapçalar la primera palmera assecada pel morrut i no tornar a escriure mai més. Serà premonitori?... El cas Xavier, és que no em queda clara la metàfora que ens planteges: Hem de pensar que la mobilització ciutadana enllegeix la fesonomia dels nostres carrers? Hem de repensar la relació entre el ciutadà i el polític com una dualitat irreductible entre cagar o ésser cagat?
Fa anys a l'estació de la RENFE d'Algemesí hi havia un graffitti de grans dimensions amb el següent lema: "se'ns pixen damunt in ens diuen que plou" I és així, Xavier, com entenc jo aquesta relació entre la casta política i la ciutadània: ens ofeguen amb una fiscalitat asfixiant mentres ells viuen a cor que vols. Ens imposen taxes prohibitives per utilitzar l'administració judicial mentres que ells posen al carrer Carromero. Ens rettallen els serveis assistencials mentres que ells poden anar a la sanitat privada amb el que nosaltres els paguem. Retallen les inversions en educació pública mentres que ells utilitzen la privada. I encara més, tot açò ens ho presenten com la cosa més normal del món volent-nos fer combregar amb rodes de molí.
Salutacions.
Pere Peres, Una salutació i venturós any nou. Efectivament la meua metàfora, que no volia fóra molt pamfletària, només arriba a valorar la força de la mobilització ciutadana encara que per això causem algunes incomoditats a la ciutadania. És precís que els ciutadans, com tu dius, arribem a ser “un poc amenaçadors” per al sistema, el qual sempre troba els seus suports en el campanar de l'Església i en el consum de les grans superfícies, en els quals fins als més crítics estornells descansen de vegades. No coneixia les qualitats dels estornells per a reduir els enemics de l'agricultura, encara que vaig haver de suposar que també participen positivament en l'equilibri de la natura. Tot no serien defectes. Això sí, es frena davant d’un representant del capitalisme més feroç com és el morrut roig que ha desbastat la palmera mediterrània representant dels seus habitants (la corrupció). Efectivament, una "dualitat irreductible" quan falta l’ètica i la dimensió social de l’economia. Com diu Vicenç Navarro, no hi haurà verdadera democràcia fins que tots no disfruten per igual de l’Estat del Benestar. Tots aquells que no exercixen el seu càrrec de servidors de la ciutadania amb aquesta direcció, es convertixen en enemics i contraris del poble, en qui residix la sobirania nacional.
Xavier, fa anys vaig coincidir en un bar de carretera de Dijon amb un venedor de mobles alcohòlic de Xirivella (o Aldàia no n'estic segur ara) , el cas és que fet i fet, tots dos ens trobàrem inmersos en una discursió envers "Els corbs" de Van Gogh: mentres aquell veterà --i entranyable-- viatjant aseverava que els ocellots s'allunyaven endinsant-se en l'horitzó del llenç, jo mantenia una visió diametralment oposada afirmant que els corbs volaven cap el espectador. Un conversació apassionada i un licor de carxofa excel.lent... i t'ho dic això perquè qualsevol afer pot tenir dos punts de vista inversemblant. Després de llegir la teua resposta al meu comentari veig que tots dos coincidim en valorar la mobilització social com una eina de participació ciutadana irrenuciable, necessària i --si vols-- urgent.
Després de molt anys estic tornant a llegir "El apoyo mutuo" de Piotr Kropotkin. L'autor volgué demostrar l'existència del recolzament mutu entre els animals de distintes espècies com un factor evolutiu en el homens i els animals. Llàstima que els estornells i els polítics desconeguen l'obra d'aquest príncep rus anarquista, d'haver-lo llegit potser deixarien de practicar aquest egoisme bilògic: els estornells depredareien les larves del morrut roig i els polítics deixarien de pixar-nos damunt.
Venturós any també per a tu.
Añadir un comentario
