.gif)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
El carret de gamma altaUn relat curt d’Albert Reina
“En realitat no puc descartar que haja estat jo el lladre de manera involuntària”
Inventari de confusions
Tot i que anar al supermercat a fer la compra em resultava una feina monòtona i tediosa, eixe dia tenia per a mi un al·licient especial. Estrenava un carret d’eixos que et permeten transportar sobre rodes allò que et vols endur sense haver de carregar les bosses amb el seu pes. Estava ben il·lusionat; l’home que me l’havia venut eixe mateix matí al mercat em va dir que eixe model era el Mercedes dels carrets de la compra. En arribar al super vaig pensar que, en lloc de deixar-lo a l’entrada i agafar un dels grans carros metàl·lics que hi ha a l’abast dels clients, el lluiria passejant-lo pels corredors, omplint-lo directament amb els productes que volgués comprar.
Desplaçant-me per les diferents seccions, amb la llista a la mà esquerra, empenyia el carret saludant els coneguts i els amables empleats mentre anava carregant queviures com les formiguetes per transportar-los al meu cau.
En un moment donat, em vaig separar d’ell uns metres mentre absort tractava de triar un formatge. Quan la tria va estar feta, i metre tornava decidit a reprendre el transport rodat, una xica amb molt bona aparença però ja massa jove per resultar-me atractiva va fer el mateix gest que jo: es va dirigir al carret i avançant-se’m el va començar a empentar amb naturalitat.
Perdona, on vas amb el meu carro?
El seu carro? Crec que està equivocat, aquest carro és meu. L’he comprat al mercat aquest mateix matí.
Estàs equivocada, jo mateix l’acabe de deixar ací -I ja tots dos miràvem cap als voltants buscant un carro igual al que subjectàvem cadascú amb una mà. Constatàrem que aquest era un exemplar únic.
El primer que vaig pensar fou que la xicota volia robar-me el carro directament (el seu contingut encara no era de ningú perquè encara s’havia de pagar). Unes quantes persones que deambulaven per allí, en escoltar la conversa, detingueren la seua marxa i, fent dissimuladament com qui busca alguna cosa a les vitrines, pararen atenció a l’evolució de l’escena.
Casualment passava per allí l’encarregat de l’establiment, ben pentinat, posat de corbata i prenent notes amb carpeta i bolígraf a les mans. El cridàrem i li explicàrem la situació. L’home, diplomàtic però en el fons divertit per la seguretat de que en breu s’anava a desemmascarar algú fent trampes, digué:
La solució és molt simple, ara cadascú haurà de dir que conté el carro, no hi ha manera més senzilla de saber qui diu la veritat.
La xica prengué la paraula i comença a enumerar amb molt bona punteria: salmó, llimes, coques de gaspatxo, fregalls... Amb un sobtat i desconcertat acalorament vaig demanar que parara, utilitzant no massa bones maneres.
Està encertant, segur que m’ha seguit i ha memoritzat allò que he ficat al carro! Mire, jo li puc dir que també hi ha alls porros, tonyina, ous, gelat de tiramisú...
Ara el semblant de l’encarregat s’havia tornat més seriós. El tema anava complicant-se, i els curiosos ja feien rogle indissimuladament al nostre voltant, de manera que el carro, la xica, l’encarregat i jo mateix, de bon grat, férem camí cap a zona de les oficines.
Una vegada allà, i davant d’una administrativa que feia de segon testimoni, s’ens va demanar als dos que escrivírem en sengles trossos de paper la llista completa de les coses que segons nosaltres hi havia a l’interior del carro de la discòrdia.
Vint-i-tres productes, exactament, anotàrem la xica i jo. Utilitzant un ordre diferent, però els mateixos. En aquest punt els dos començàrem a perdre els nervis i acusar-nos mútuament d’haver seguit l’altre anotant o memoritzant el que comprava. El fet era desconcertant, i algú que vol enganyar un altre necessita desconcertar-lo per tindre majors probabilitats d’èxit. L’encarregat no tenia cap manera de deduir qui era el mentider del cas, aparentment els dos estàvem actuant de bona fe. Jo tenia seguretat absoluta al respecte sobre mi mateix, però amb franquesa em semblava que la xica estava veritablement confusa i indignada, per moments estava convençut de que ella també tenia raó. De manera que li vam proposar a l’encarregat que ens acompanyara al lloc on suposadament havíem adquirit el carro per tal que algú confirmés a qui li l’havia venut en realitat. L’home va dir que una vegada el carro buit, ja no era un assumpte seu, però que es sentia tan encuriosit per la situació que estava disposat a acompanyar-nos, sacrificant la seua mitja hora de l’esmorzar. Pel camí, mentre rosegava un tros de pa amb mortadel·la amb olives, comentà que el problema seriós vindria si es confirmava que tots dos havíem comprat un carro eixe matí. La xica insistí en que l’havia comprat a una parada del mercat, justament a la mateixa que jo pel que semblava. Afegí un detall: l’home de la parada li havia dit que havia fet una bona compra, que aquest era el BMW dels carrets de la compra.
Quan arribàrem a la parada, constatàrem que el pitjor encara estava per arribar. L’home, francament sorprès, afirmava que no ens coneixia a cap dels dos, que no havíem estat eixe matí allí i no ens havia venut cap carret. De fet, mantenia que eixe dia no n’havia dut cap igual al que li mostràvem, no en tenia en stock. A les nostres afirmacions desesperades, respongué que mai compararia els seus carrets amb cotxes de les marques que dèiem, que ell era un apassionat dels cotxes italians com ara els Ferrari o els Lamborghini.
La meua rival i jo decidirem simultàniament baixar la guàrdia. Davant el cúmul de sorpreses, ja no cabia l’ira ni la ràbia, ni tan sols els recels. No pagava la pena fer-se més preguntes. L’encarregat del supermercat també decidí que ja havia perdut prou de temps i va tornar al treball, sospitant de tots però incapaç de trobar en cap dels presents una escletxa per la qual aflorés la mentida. Havia de reconèixer que contemplant la nostra inquietud i desconcert no tenia més remei que descartar que es tractara d’una broma ben ordida entre la xica, el venedor i jo.
Em vaig quedar sol amb ella enmig del corrent de gent que mirava per les parades o comprava alguna cosa. Acordàrem prendre una decisió salomònica: com que els dos afirmàvem que el carret ens havia costat seixanta euros, un de nosaltres se’l quedaria en propietat després de pagar-ne trenta a l’altre. La sort va deparar que el carro seria meu. Vaig pagar, complint la meua part del tracte, i espontàniament, sense previ avís, ens donàrem una abraçada efusiva, com entre un pare i una filla. Davant la meua mirada, la xica es va apropar a la parada dels carros i, sense cap ombra de rancúnia, es va dedicar a triar-ne un altre.
Des d’aquell dia quan vaig al supermercat continue utilitzant al seu interior el meu carret mentre faig la compra. No m’arrisque a deixar-lo a l’entrada i que me’l intenten robar novament... bé, en realitat no puc descartar que haja estat jo el lladre de manera involuntària. L’encarregat em mira d’una manera molt diferent des d’aquell dia. En un principi em saludava amb atenció i diligència però poc a poc ha anat mostrant-se més i més distant, i moltes vegades es creua amb mi fent com si no em veiés, o canvia la seua direcció i se’n va per un altre corredor quan em veu. En un primer moment vaig estar temptat de preguntar-li sobre la xica, a la qual no he tornat a vore. M’agradaria saber si la coneixia d’abans d’aquell dia, o si s’ha tornat a deixar veure per allí. Però vista la seua actitud he acabat decidint no parlar amb ell. Respecte a la xicota, poc a poc s’ha anat instal·lant al meu pensament la idea de que si jo tingués un fill de la seua edat, ella seria la novia perfecta. No hi ha dia en que, variant els horaris per tal de forçar les possibilitats de tornar-la a vore, no em pase dos o tres hores deambulant pels corredors del supermercat. Potser per això l’encarregat no es refia de mi i em fuig. Per això i perquè habitualment utilitze unes manilles (que vaig comprar a un sex-shop en una època tan entretinguda i productiva com llunyana de la meua vida) per tal d’unir indissolublement la meua monyeca esquerra amb la barra superior del meu carret de gamma alta, de manera que no hi haja lloc per a cap confusió indesitjable. La meua estima per aquest va més enllà del valor estrictament material. S’ha mostrat juganer i bromista, qualitats que valore especialment en els objectes.
Alguna que altra vegada vaig al mercat i passe per davant de la parada de carrets de la compra. En totes les ocasions he constatat que ha hagut a la venda més d’un igual que el meu (al menys amb la mateixa aparença). En una de tantes, vaig tindre temps d’escoltar al venedor dir-li a una senyora major que n’acabava d’adquirir un que havia fet molt bona compra, que eixe model era el Jaguar dels carrets de la compra. La dona va ficar cara de no entendre res. No estava gens posada en temes automobilístics.
.-000179 .-000187
Etiquetas de esta noticia
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
Aprofite per desitjar bones festes a tots els lectors, comentaristes, articulistes, treballadors i administrador de EL SEIS DOBLE.
Bon nadal Albert i continua escribinmos el 2013
Efectívament Albert, de vegades un fet absolútament qüotidià es transforma en una situació absurda. Jo mateix m'hi he vist enxampat en algun embolic semblant al del protagonista del teu relat... per això i per sentir-me identificat amb ell, m'hagués agradat un desenllaç amb el protagonista i la xicota posats al llit. Un final feliç que sempre s'agraeix encara més en aquestes dates tan entranyables. Enrecorda't dels qui sommiem truïtes.
Bon any.
Pere Peres
En aquest cas s'estableix entre l'home i la xica una rivalitat per la propietat del carret i al mateix temps una espècie de camaraderia per trobar-se dins d'una situació desconcertant, però sempre dins d'una relació quasi entre pare i filla, ja que la diferència d'edat és molt considerable. De tota manera, encara que no és el cas d'aquest, quan invente els relats la possibilitat d'introduir un final feliç amb llit inclòs quasi sempre està present en el meu pensament. Et promet que més endavant hi haurà premi.
Bones festes i bon any!
Bones festes i feliç any nou.
Aquest relat, Albert, ho veig amb un toc d'humor i a la cofusió, que pareixent ser una broma.
Primer encerta amb els productes, seguidamet d'on ho va comprar, i finalment, premi!! li trau a l'ama la mitat que li costa.
Ja,jaja,ja,jaja, quelcom semblant, ens pot passar a qualsevol!!.
Añadir un comentario
