.gif)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Anestèsia i analgèsiaUn relat curt d’Albert Reina
“Encara té la sang freda suficient com per acabar el café: després de volar no li té por a res”
Inventari de confusions
Pujar a un avió li produeix una por difícil de controlar. Desgraciadament per a ell ho ha de fer sovint per motius de treball, i solament és capaç d’embarcar amb una bona dosi de valeriana en el torrent sanguini i un bon llibre baix del braç que li permeta evadir-se de la realitat claustrofòbica de l’ocell metàl·lic. Des del moment en que accedeix a l’aparell, mentre camina pel corredor, fixa la vista a terra i després, ja al seu lloc, mira la part posterior del seient de davant, fins que comença la lectura alliberadora i és capaç de calmar-se.
El vol que està a punt de finalitzar no ha tingut res d’especial, fins i tot es podria considerar plàcid per a ell si es compara amb altres: en l’hora i mitja que ha durat solament ha patit dos breus episodis de calor sobtada acompanyada de suor freda i una necessitat irrefrenable de botar i cridar. La por al ridícul davant de tot el passatge és suficient per tranquil·litzar-lo. Quan desembarca, mentre recull el seu equipatge, oblida ràpidament el tràngol i comença a fer conjetures sobre l’oratge que l’espera a la ciutat que visita i a esbossar com s’organitzarà el treball de la manera més eficient possible. És la rutina de cada aeroport al qual arriba.
Una vegada recuperada la seua maleta, entra al bany. Pixa, es renta les mans i es banya el rostre. Se li ocorre que un café li anirà bé per contrarestar els efectes sedants de la valeriana -anestèsia de baixa intensitat- ara que ja no els necessita. Camina cap a la cafeteria i quan arriba una cambrera grosseta i menuda, sense mirar-lo ni preguntar, li planta davant un café ben negre i carregat que ja estava preparant. Deixant de banda tota sorpresa dissol una mínima quantitat de sucre i apropa la tassa calenta als seus llavis. Aspira l’aroma del beuratge i fa un breu tast, tancant els ulls com té per costum en eixes ocasions. Quan els torna a obrir, la cambrera ja no està. Ni la resta de la gent de la cafeteria. Ningú a la gran sala que abasta la seua vista arrossega equipatges, ni busca panells informatius, ni espera ningun passatger. Torna a beure i torna a tancar els ulls esperant que quan els torne a obrir, eixa espècie de miratge invers (en lloc de vore allò que no està, no es veu allò que està), haja desaparegut. No és així.
Encara té la sang freda suficient com per acabar el café: després de volar no li té por a res. El so resultant del contacte entre la tassa i el plateret, insignificant en altres circumstàncies, ressona en tots els racons de l’aeroport i li produeix un efecte molest a l’oïda. Com si eixe so hagués tingut un efecte de crida, apareix un home caminant amb pas decidit. Acaba d’accedir per la porta que dóna a l’exterior, i comença a cridar el seu nom de manera inequívoca, mirant en totes direccions, com si buscara algú enmig d’una multitud en moviment caòtic. Repeteix el seu nom més vegades, fins que l’interpel·lat alça el braç i comença a apropar-se. Quan està a pocs metres, l’home, corpulent i vestit de manera elegant, fa mitja volta i li dóna l’esquena mentre comença a caminar cap a la porta per la qual acaba d’entrar. El viatjant endevina que l’ha de seguir i així ho fa. A la porta els espera un vehicle luxós, els dos pugen al seient de darrere. El xofer és un home d’edat indeterminada, extremadament prim, que fa una forta olor a tabac. Li sembla que va ridículament uniformat.
Mentre el vehicle es posa en moviment constata que s’ha fet de nit. Poc a poc apareix una boira que es va fent més i més espessa per moments, de manera que un instant després és com un mur que no permet vore que hi ha més enllà del parabrises. La conducció, a una velocitat més pròpia d’unes condicions meteorològiques perfectes, li sembla suïcida. Més encara quan pel que sembla abandonen l’autovia i comencen a circular pels carrers irregulars d’un lloc habitat. Tot són pujades, girs, baixades, i la boira que ara s’ha tornat ataronjada per causa de la llum dels fanals, permet solament intuir la presència de les voreres i els murs de les cases.
En un moment donat el trajecte finalitza abruptament a la porta d’una casa amb una façana que no sap perquè li resulta inquietantment familiar. Se li demana educadament que baixe del vehicle i que entre sense cridar: solament ha d’empentar un poc la porta, que no està tancada. Així ho fa.
Tot i que la casa li havia semblat gran des de l’exterior, comprova que solament hi ha una estança quadrada, d’uns quatre metres de costat, sense cap porta que la comunique amb altres habitacions. Està emmoquetada i l’únic mobiliari consisteix en una butaca de vellut que enfronta una pantalla plana, de la qual emana l’única il·luminació existent. Al avançar cap a la butaca comprova que hi ha una dona asseguda. Quan s’apropa suficientment aquesta s’alça amb actitud de cedir-li el lloc. Va vestida amb una brusa elegant, falda curta i mitges fosques. Té els cabells rojos com la sang. Quan l’home ocupa el seu lloc, nota la calentor que el seu cos ha deixat al seient. La dona es col·loca a la part de darrere de la butaca, aposenta les mans al respatller, inclina un poc l’esquena i flexiona les cames aproximant el rostre al seu cap.
Els minuts següents constitueixen una successió vertiginosa d’imatges a la pantalla, tan ràpida i fugaç que, tot i que les intueix com un reflex de vivències pròpies, a penes pot processar-les i retenir-les en la seua consciència. Durant la visualització ell nota un alè tebi al seu clatell i de volta en quan ella passa suaument les mans pels seus muscles. En un moment determinat creu notar al lòbul de l’orella dreta el contacte humit i juganer de la llengua de la dona, però ja és incapaç de discernir si es tracta d’una sensació real o imaginada.
Poc després la imatge queda reduïda a un gris monòton i ella se li planta davant en una clara invitació a alçar-se. Li ofereix la mà i l’acompanya fins la porta. Com a únic acomiadament li agafa el cap amb les dues mans, el fa mirar cap al sostre i li mossega de manera gens agressiva la barbeta.
Al carrer l’espera el vehicle d’abans, però cap persona. La boira és encara densa, però sense dubtar-ho puja al seient del conductor i comença a conduir a una velocitat de kamikaze per uns carrers tortuosos que no coneix. L’aparell de so del cotxe reprodueix una vegada i una altra una cançó estranyament ancestral, interpretada per una veu masculina amb uns harmònics formidables que sembla eixir d’una cova i que li resulta commovedora per la seua honestedat. Desfent suposadament el camí d’abans accedeix a l’autopista i arriba a l’aeroport completament desert.
Es dirigeix a la zona d’embarcament. A la megafonia de les instal·lacions sona la mateixa cançó que ha pogut escoltar al cotxe. En passar per baix d’un arc de seguretat es dispara una sorollosa alarma i acudeixen tres homes estranyament uniformats, armats amb porres i pistoles, que sense brusquedat el condueixen a una habitació menuda, on hi ha un quart individu assegut a una taula rudimentària que hi ha a un racó i que constitueix l’únic mobiliari de l’estança. Allà un dels agents se li col·loca davant i el mira fixament als ulls durant uns segons. No té parpelles. Després li fica les mans obertes amb els dits separats dalt del cap i fent una lleu pressió i estirant amunt li retira la part superior del crani, que es separa de la resta com la tapa d’una cassola. Cedeix la peça a un dels companys i amb les dues mans es dedica a extraure-li amb molta cura la massa encefàlica, la qual inspecciona de manera atenta i metòdica. Després la torna delicadament al seu cap buit i procedeix a tapar-lo de nou.
En eixe moment els tres agents trauen les porres i comencen a colpejar-lo sense aparent hostilitat, com qui espolsa una catifa. Simultàniament el quart home, el de la taula, trau uns papers arrugats d’una de les butxaques i comença a llegir en veu alta de manera clara, procurant que les seues paraules s’escolten per damunt del so dels colps:
“Tot l’art és al mateix temps superfície i símbol. Els que busquen baix de la superfície, ho fan assumint el seu propi risc. Els que intenten desxifrar el símbol, ho fan també al seu propi risc”.
El viatjant no es protegeix el cos davant l’agressió. Pensa estranyat que els colps li haurien de fer mal. Però la realitat és que no sent cap dolor: les paraules que escolta tenen una clara funció analgèsica.
.-000147 .-000120
.-000123 .-000021
Etiquetas de esta noticiaAñadir un comentario
