.gif)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
El dia de la pèrduaUn relat curt d’Albert Reina
“La meua pèrdua s’havia produït de manera discreta, traïdora i silenciosa”
Inventari de confusions
Feia temps que tenia el discurs preparat per a eixes situacions; de fet ja l’havia pronunciat varies vegades:
Si el que vol és vendre’m un producte miraculós, o que li responga a una enquesta, o alguna cosa per l’estil, ja se’n pot anar. No tinc diners ni temps, i tampoc vull fer que vostè malbarate el seu. Li sóc sincer des del principi perquè no hi haja cap equívoc ni falses esperances, i tots amics, val?
El jove ben vestit que duia un maletí i una espècie de catàleg a les mans va encaixar la meua benvinguda amb resignació. La seua experiència li permetia saber perfectament quan una negativa era rotunda i definitiva, com era el cas.
En el moment en que anava a acomiadar-se amb fingida polidesa el va sacsejar una espècie de descàrrega, va semblar desorientat per un moment i començà a mirar nerviosament al voltant dels seus peus. A continuació va obrir el maletí, regirant el seu interior completament trasbalsat. Per últim va furgar en cadascuna de les seues butxaques.
Disculpe, però crec que he perdut alguna cosa- em va dir. I féu mitja volta per començar a baixar les escales a gran velocitat.
Uns minuts més tard vaig baixar al carrer per tal de fer el meu passeig habitual de cada matí i comprar algunes coses per omplir un poc el meu magre rebost. El carrer on visc i un parc bastant gran que hi ha ben a prop estaven plens de persones que, en la mateixa actitud que l’home d’abans, buscaven àvidament per terra o miraven a les bosses, motxilles i carteres que duien damunt, tots mostrant un nerviosisme proper a la histèria i la desesperació. Hi havia gent que plorava sense consol o semblava desorientada per complet. Vaig vore algunes persones caminar completament nues enmig d’una multitud cada vegada més nombrosa. Un poc més avant vaig poder comprovar com algú llençava des d’un balcó documents i bitllets de tots els colors, i enmig del rosari de paper que queia i s’escampava com el confeti es va precipitar un cos que s’estampà contra la vorera i del qual no vaig voler saber el sexe, l’edat ni l’aspecte que tenia abans de la caiguda. Més endavant, un retor, un escolà i unes monges jugaven al futbol amb un calze brillant en un menut jardí cobert de gespa que hi havia davant l’església de la qual havien eixit feia uns moments.
Mentre, cada vegada més confós, contemplava l’espectacle, una senyora que fins feia pocs minuts de segur havia tingut una molt bona aparença es va apropar cap o jo estava, i cridant completament fora de si i amb ulls de boja començà a cridar-me a la cara.
Què has perdut tu, eh? Què has perdut? Jo he perdut al meu fill de quatre anys, ho sents? No hauràs vist per ací un xiquet de quatre anys?.
I mentre lluitava per llevar-me-la de damunt vaig entendre. Tothom havia perdut alguna cosa. De fet, el que havia vist pel camí era gent que havia perdut el pudor i, per això, s’havia despullat en plena via pública, un usurer que havia perdut el sentit de la propietat, una persona que havia perdut les ganes de viure o un grup de religiosos que havia perdut la fe en Déu.
El cas era que jo no havia tingut en cap moment cap sentiment de pèrdua, no havia notat a faltar res. Vaig seure en un banc sentint-me certament estranyat per trobar-me aliè al caos en que s’havia convertit l’existència de tots els éssers humans que m’envoltaven. Donades les circumstàncies vaig optar per tornar a casa sense fer cap escala, tancar-me amb clau, pany i forrellat. De camí veia com la gent anava manifestant de diverses maneres allò que havia perdut. El ventall era inabastable: anava creuant-me amb individus que havien perdut l’oremus, la dignitat, la coherència, la identitat sexual, el nord, l’oportunitat de la seua vida, l’instint paternal, la memòria, el poder de convocatòria, l’amor propi, la vergonya, el sentit del ridícul, la virilitat, l’esperit de superació, la decència...
Una vegada a casa em vaig sentir alleujat com mai respecte a la sensació de protecció de la meua integritat física que la meua llar m’oferia, però ràpidament el fibló de la incertesa es clavà en la meua consciència. Què hauria perdut jo? Continuava sense obtenir cap resposta.
Em distragué una bona estona la retransmissió a la televisió pública de la final de la Lliga de Campions. En un estadi completament buit de públic per mesures de seguretat (els efectes de la pèrdua no eren un fet localitzat, si no una espècie de pandèmia mundial) els dos equips contrincants foren severament derrotats, patint una golejada escandalosa.
Després, just quan començaven les notícies (hui solament apareixia un dels dos presentadors habituals, ja que l’altre, com molta altra gent, havia perdut el seu lloc de treball) em vaig dedicar a preparar-me el sopar. Mentre cuinava i em ficava de nou davant del televisor apareixien alguns dels efectes més cridaners dels sobtats inconvenients que havia dut el dia. A un país africà els membres d’una comunitat es lamentaven perquè havien perdut la collita de mill i sabien que això els anava a costar patiments i fins i tot la pròpia vida i la dels seus fills. Una multitud de persones eren violentament empentades i embotides a bord d’un vaixell atracat a un port d’una ciutat d’Europa perquè anaven a ser deportats al seu país, en guerra civil des de feia anys. Havien perdut l’estatus de refugiats. Una oficial de la policia russa havia perdut el sentit de la realitat i havia entrat al metro de Moscou, amb tot un arsenal armamentístic, cridant que era la reencarnació del tsar Nicolau II que havia tornat per venjar-se. Trenta-set persones havien perdut la vida durant aquest incident. I així successivament.
Jo anava mirant tot això des de la distància amb la ment pràcticament en blanc, mentre mastegava trossos de lluç i d’ensalada alternativament, com una zebra que continua pastant a la sabana mentre contempla amb indolència com a escassa distància un grup de lleons devora a la que fins feia uns minuts havia estat una companya de manada.
Menys mal que no m’ha tocat a mi.
Just en el moment en que em ficava un tros de endívia a la boca ho vaig entendre: la meua pèrdua s’havia produït de manera discreta, traïdora i silenciosa. Gens espectacular. Indolora per gradual. Havia perdut tot d’una la capacitat de sorprendre’m i de sentir compassió o commiseració per ningú, el meu solidari instint de militància. I, el que era pitjor, havia perdut les ganes i l’interès per recuperar res de tot això.
.-000147 .-000120
.-000123 .-000021
Etiquetas de esta noticiaAñadir un comentario
