.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
La dona de la seua vidaUn relat curt d’Albert Reina
“No es dóna compte de que de sobte l’estima, ni s’oferix a acompanyar-la a casa, o al metge, o a la fi del món”
Inventari de confusions
L’engranatge d’aquell mecanisme quasi perfecte es fica en marxa. El col·laborador necessari ix del centre comercial i carrega la compra al seient de darrere del seu cotxe. Ho fa amb parsimònia, té tot el temps del món. Així ha de ser, perquè tot ha d’estar ben sincronitzat.
Ell ha iniciat un dels seus quotidians passejos terapèutics. Després de la malaltia i la llarga temporada de repòs total, el seu cos necessita un constant rodatge per recuperar la seua vitalitat, i la seua ment inquieta vol sentir l’estímul del carrer i de la gent, fugir de l’avorriment. Al principi sols podia caminar, amb esforç, cinc o deu minuts, depenent del dia. Ara ja pot tornar a caminar tot el que vulga i en breu pensa començar a córrer de nou.
En eixe mateix moment, a l’altra banda de la ciutat, la dona de la seua vida està eixint del treball. Tal i com estava previst, una companya la fa parar quan ja eixia al carrer per contar-li alguna xafarderia que no li importa gens ni mica. Com que li té molta estima, l’atén fingint un interès que no sent. Inexplicablement, s’escolta a ella mateixa convidant a la seua companya a un cafè perquè li conte més detalls del tema. La seua sorpresa és gran, no sap per quin impuls ho ha fet. Però com que ja està dit, les dos s’acosten a una cafeteria que hi ha al cantó més proper.
El cotxe negre avança per una avinguda. El moviment de les bosses amb queviures, beguda i productes de neteja es sent de fons mentre l’home escolta les notícies de la ràdio. Circula lentament, parant atenció als vianants que creuen la calçada o als altres vehicles.
Ell continua la seua caminada. De volta en quan es creua amb un conegut i el saluda sens detindre les seues passes. Respira l’aire gèlid amb plaer. La penombra comença a envair-ho tot, i com que l’ajuntament no pot fer front a les despeses i no encendrà els fanals fins molt després, solament la llum dels comerços de la zona dóna un poc de vida als carrers.
La dona de la seua vida apura el seu cafè mentre escolta la seua companya. Es gira cap al cambrer i paga les consumicions. No ha pogut evitar anar després de fer la invitació, però es proposa ventilar ràpidament l’assumpte i en cinc minuts tornen a estar al carrer, on s’acomiaden fins al dia següent. La seua amiga es queda un poc desconcertada per les presses sobtades, però tenen molt bona relació i no s’ho pren malament. Ella comença a caminar, amb la ment en blanc, parant-se de tant en tant en els aparadors de les botigues de roba que ofereixen els articles rebaixats.
En el moment en que un polític diu a la ràdio que les retallades són dures però necessàries, el cap d’informatius l’interromp per donar una notícia d’última hora. La commoció del conductor del cotxe negre en escoltar-la és tan gran que s’oblida de tot el que l’envolta i colpeja al vehicle que té davant. Sense ser conscient, ja no és el col·laborador necessari d’aquesta història. Perquè ja no continua avançant per l’avinguda, i res del que estava previst succeeix.
Quan el caminant creua l’avinguda dos-cents metres més enllà, cap cotxe negre està a punt d’atropellar la dona de la seua vida, que creua en direcció contrària, justament enfront d’ell. Ella no té necessitat de donar un pas enrere per evitar el cotxe ni cau d’esquenes sobre l’asfalt. Ell no es precipita cap on ella està ni l’ajuda a alçar-se. I no veu que, tot i el perill que ha viscut, ella riu. Ni percep que té les mans gelades i la pell molt fina, ni que no vol soltar-les. No es dóna compte de que de sobte l’estima, ni s’oferix a acompanyar-la a casa, o al metge, o a la fi del món. Res de tot açò passa. I la dona de la seua vida deixa de ser-ho.
Es creuen com ho fa tanta gent a diari en qualsevol semàfor d’una ciutat, anònimament, inconscientment, amb indiferència. Quan arriba a l’altra banda de l’avinguda connecta el seu MP3. Li han entrat ganes d’escoltar, per enèsima vegada aquell dia, una cançó de Fiona Apple que es diu O’ Sailor. Li agrada tant, li sembla tan perfecta, que li fa mal escoltar-la.
I caminant i escoltant, va entrant a poc a poc en eixe estat alterat de consciència que el moviment continu li provoca i que tan grat li és; té la vaga impressió de que tot està en ordre, de que les peces del trencaclosques que conformen la realitat, ara i ací, estan completes i ben encaixades.
.-000018 .-000137
.-000064 .-000012
.-000123 .-000021
Etiquetas de esta noticiaAñadir un comentario
