.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Records d’una joventutRelat literari de Vicente Dasí
“Una gran nostàlgia l'embolicava tota, la seua mirada se fixà en aquell cantó, on el seu iaio intentava traure unes notes d'una vella guitarra”
Líneas y páginas que escribí para mis nietos
Vicente Dasí Garés
Enguany la comissió de la falla anava a "tirar", com vulgarment es diu, "el bou per la finestra". Enguany, la falla complia les bodes d'or, cinquanta anys des que aquella cuadrilleta d'amics, en la taverna del barri, fent la partida de truc i entre glop de vi i menjant cacauet i tramusos, a un dels xics se li va ocórrer dir: “Che!, i si enguany plantàrem una falla?
I com a bons valencians que eren, pensat i fet, a fer la falla. Allí mateix es va formar la junta directiva, es nomenà al president, secretari i tresorer, les xiques per a falleres les buscarien per tot el barri. I enguany feia el cinquanta aniversari d'aquella fundació.
Quanta aigua havia passat pel riu des d'aquella data, i tots els fallers que s'havien anat al cel; i molts d'ells, per ser ja molt majors, jahavien deixat de ser fallers, però la falla ací estava, renovant-se any rere any, millorant la festa i recordant sempre els anys passats.
Per això enguany tocava celebrar la fundació de la comissió i homenatjar aquells primers fallers i falleres que entre glop i glop de vi van decidir plantar la primera falla al barri.
En aquella primera reunió al casal per a preparar el programa de festes, es va donar la idea de buscar totes les falleres majors que havien passat per la comissió en els anys anteriors i invitar-les per a fer-los un homenatge.
Bona idea! es buscarien allà on estigueren, encara que fora en el poble mes llunyà, este seria un dels actes que celebrarien este exercici.
Bo, del dit al fet!, es preguntaria als mes majors qui van ser les falleres i on residien, moltes ja eren conegudes perquè vivien en el mateix poble, però hi havia una en especial, era molt major i damunt vivia a Madrid, però d'eixa no es podien oblidar, la senyora Carmen, la senyora de Madrid, com tots la cridaven des que va ser fallera major, i això que feia a un grapat d'anys, en quan arribaven les festes Josefines enviava un bon donatiu per a la comissió, any rere any, mai no se li havia oblidat, inclús aquell maleït any en què es va trencar la presa del pantà i l'aigua destrossa cases i famílies, per eixa desgràcia els fallers eixe any van decidir no plantar la falla. Bé, doncs la senyora Carmen eixe any també va enviar el seu donatiu, inclús més gran que els altres anys passats. Ells tampoc no s'oblidaven de tot açò i anirien a Madrid a comunicar-li personalment allò que havien decidit.
Així van fer i la senyora Carmen els va dir que encara que vivia tan lluny i era molt major, no faltaria a l'acte.
Arribà el dia assenyalat, les falles estaven plantades en els carrers, per totes parts se sentien les belles notes musicals i cants que les bandes i comissions llançaven al vent, impregnant al poble de música meravellosa.
Se sentia el tronar dels coets i l'olor de pólvora que tant excita i agrada als valencians. Passaven les falleres lluint la seua majestuosa guapor, amb aquells trages cenyits de cintura cap amunt i d'àmplia falda, amb aquells brodats d'or i plata, formant meravelloses filigranes. Tot era un crit d'alegria que anunciava inconscient que la primavera estava al tornar del cantó.
Doncs bé, la nostra comissió este dia tenia un bell saló preparat per a fer l'homenatge a les falleres majors d'anys passats, després disfrutarien d'un suculent dinar.
Arribà l'hora i la gent anava omplint la gran sala, on unes grans taules preparades, rodejades de grans butaques anaven omplint-se de persones de totes les edats, ansioses de disfrutar de la festa i del dinar que s'esperava, al fons un gran escenari adornat meticulosament, on entre altres filigranes, havien uns grans pomells de taronges i llimes que escampaven en l'ambient aquella aroma que els valencians coneixem tan bé.
En este ambient tan faller, quan ja el saló estava a sobreeixir de gent i l'espectacle a punt de començar, al president se li notava preocupat, totes les falleres invitades ja estaven allí, tot estava preparat i a punt per a començar, però faltava una invitada i encara que totes eren importants i volgudes, esta que faltava era una de les més esperades.
De moment s'origina a la porta del saló una xicoteta revolada i algú va dir: “Ja esta ací! Va córrer el president cap a la porta i va vore com un gran cotxe acabava d'arribar, un cotxe de gran valor, enorme, sumptuós i brillant com una joia, per allí no es veien cotxes com aquell, l'amo devia ser molt ric. Es va obrir la porta davantera i baixa el xòfer, vestit pulcrament d'uniforme, ràpidament va obrir la porta posterior ajudant a abaixar al passatger, en este cas passatgera, perquè una dona era la que eixia del vehicle agarrada de la mà que diligentment li havia oferit el conductor.
La dona, encara que ja entrada en anys, es veia d'una hora lluny la riquesa i elegància que emanava de la seua persona, era la senyora de Madrid, la senyora Carmen, que des de la seua joventut que es va anar del poble, fins este dia no havia tornat. Amb gran soltesa i simpatia es va agarrar del braç del president i junts van entrar en el local abarrotat de gent, al seu pas pel llarg corredor flanquejat per les taules repletes dels assistents, un gran murmuri de curiositates va sentir al mateix temps que les mirades es tornaven cap a la parella, perquè els mes majors si que recordaven la senyora de Madrid, de quan es va anar sent molt jove. A l'arribar a la taula destinada a ells, el president va fer les presentacions corresponents a les autoritats i a alts càrrecs de la comissió que ocupaven la taula, tots es van asseure i l'espectacle va donar començament.
Les grans làmpares que il·luminaven el gran saló es van apagar al mateix temps que l'escenari s'inunda de llum i una deliciosa música envolta a tots els assistents, en l'escenari una jove vestida amb el trage regional va començar a parlar, anunciant l'espectacle que anaven a disfrutar.
De diversos quadros teatrals van disfrutar els assistents, a cada u mes bonic… I arribà el moment d'homenatjar a les falleres majors que havien passat per la comissió al llarg de tots estos anys. Va ser un espectacle molt emotiu i bell, que va òmplir les ments de moltes persones de velles nostàlgies i records, vore pujar a aquelles dones de totes les edats, quan eren cridades pels seus noms, una a una, mentre el president i la fallera major les obsequiaven amb un gran ram de flors i eren abillades amb una banda que els creuava el pit, al mateix temps s'imposava la insígnia d'or i un pergamí, mentrestant, des del carrer arribava el so de les traques i coets que realçaven mes si és el cas el brillant i al mateix temps emotiu acte.
Al finalitzar se cantá l'himne regional com és costum en tots els actes fallers, i ara tots a menjar! Es va servir el dinar, que també va ser un èxit i quan tot açò acabà, la gent va anar anant-se a poc a poc, també la senyora de Madrid es va despedir de tots els comensals de la taula argumentant que s´havia d'anar, perquè Madrid estava molt lluny i no podia demorar la partida.
Molts dels assistents van acompanyar la senyora Carmen fins al flamant cotxe, després de moltes despedides, l'uniformat xòfer va posar en marxa el motor del vehicle i entre adeus el cotxe va començar a rodar per aquella àmplia avinguda que creuava el poble.
Però al a l'arribar a la plaça, el cotxe es va detindre acostant-se a la vorera, la senyora Carmen ajudada pel servicial xòfer, baixà del vehicle, caminà uns passos fins a detindre's en el centre de la plaçoleta on una bonica i antiga font llançava uns dolls d'aigua cap amunt, caient sorollosos en el xicotet estany, al seu voltant van voletejar molts coloms, que al batre les seues ales, pareixien aplaudir a la nouvinguda. La dona passejà la vista al voltant i un remolí de records es forma en el seu cervell. Allí en eixe poble havia nascut, allí havia passat la seua infància, allí havia jugat i allí havia conegut el seu marit, ja mort. Un famós pintor que li va donar molta felicitat i al morir li deixa una gran fortuna.
El rostre de la senyora Carmen denotava que una gran nostàlgia l'embolicava tota, la seua mirada se fixà en aquell cantó, on el seu iaio intentava traure unes notes d'una vella guitarra perquè la gent deixara caure algunes monedes en una capseta de cartó posada davant dels seus peus, monedes que a penes donaven per a menjar als seus iaios i a ella.
Ella era molt xicoteta llavors, i a la seua ment també li arriba aquella obsessió que tènia per ser fallera, tants i tants records li van vindre a la ment que unes grosses llàgrimes li van rodar pel rostre, ara s'aniria i era segur que ja no tornaria mes, era molt major i tènia molts negocis que atendre a Madrid.
L’ultima mirada la va dirigir a aquell tram de vorera, on va conéixer sent xiqueta, veient passar a una banda de música amb fallers i falleres, al xiquet que al passar el temps seria el seu marit, pareixia com si ho estiguera veient, els anys passats no havien esborrat les paraules que el xiquet li va dirigir:
- Jo em dic Josep, i de major seré pintor.
I ella avergonyida sense alçar la vista li va dir:
- Jo em dic Carmeta, i jo seré fallera.
El cotxe es va posar en marxa i va rodar per l'ampla avinguda, la vesprada començava a declinar i el sol roig, com aclaparat, com si compartira els records d'aquella dona, va començar a amagar-se darrere de l'horitzó, el cotxe es va perdre a la llunyania, mentre la música de les falles embolicava al poble com si volguera despedir amb les seues belles notes a la senyora Carmen.
Etiquetas de esta noticia
Secciones : Amigos de Larra, Rincón literario,
Añadir un comentario
