--> Castelloners als camps de concentració nazis - elseisdoble.com

Sábado, 30 de mayo de 2020 Edición diaria nº 4.803 Año: 14 Noticias: 36.268 Fotografías: 95.916 Comentarios de usuarios: 111.234
EL SEIS DOBLE
martes, 11 de noviembre de 2014
Clic en la foto para ampliar

Deportats a Mauthausen
Ver imágenes de esta noticia
1 2 3 4 5

 Castelloners als camps de concentració nazis

Episodis brutals de com elegien a les víctimes entre els republicans, sindicalistes o altres veïns

 

Nuestro colaborador Ximo Vidal, trata de acercarnos a los perfiles humanos de gente de la Ribera que estuvieron presos en campos de concentración nazis.

 

El tercer poble de la Ribera Alta que més veïns varen patir l’infern nazi (Alzira primer i Carcaixent segon) va ser Villanueva de Castellón. Tres varen ser els castelloners que varen entrar al camp de Mauthausen i així com alguns dels nascuts a Alzira o a Carcaixent sobrevisqueren, ells tres moriren al camp de Gusen.

Eliseo Martí Torregrosa, va nàixer el dissabte 12 de setembre de 1908 a les sis del matí. Naix al domicili familiar, en “edificios rurales” i és son pare, Eduardo, llaurador, qui inscriu a Eliseo en el registre civil. Sa mare, Dolores Torregrosa Serra tenia 38 anys en el moment del naixement d'Eliseo.

José Victor Micó, va nàixer el dilluns 1 de juliol de 1912 a les 4 de la vesprada al domicili familiar, “edificios rurales”. Son pare, José de Llanera, era jornaler del camp i sa mare, Maria, nascuda a Font de la Figuera, tenia 24 anys.

Salvador Sanz García, va nàixer el dijous 11 de gener de 1917 a les 4 del matí en casa del seus pares, “edificions rurales”. Son pare, Ricardo, era jornaler agrícola, i sa mare Josefa de 36 anys era natural de Rotglà.

Tots ells tres vivien fora del que era casc urbà. De Salvador sabem que vivia en 1930 junt a son pare, sa mare, el seu germà major, Ricardo Saz García i dos germanes (Josefa i María) en el 141 del Canyar. José va eixir cap a França abans de la guerra civil, a Touluse i allí es va casar en 1934. Tots ells tres venien de famílies del camp, llauradors, jornalers. 

Els fets que es desencadenen un darrere de l'altre fins l'entrada als camps nazis dels espanyols s'inicien amb el colp d'estat de Franco en juliol de 1936. Este colp d'estat desfà la possibilitat de millora de tota la societat menys afavorida, ací a la nostra comarca, dels jornalers, i molts d'ells, per no dir tots, defensen la república, defensen a un govern elegit democràticament amb les armes, en la guerra, patint fins i tot bombardejos dels nazis, dels feixistes. Cap a febrer de 1939 tots els que poden, per estar més a prop o per poder desplaçar-se fins la frontera, fugen cap a França per salvar la seua vida i moltes vegades les de la seua pròpia família. El historiador Paul Preston al seu llibre l'Holocaust Espanyol, narra episodis brutals de com els cacics locals elegien a les víctimes entre els republicans, sindicalistes o altres veïns que simplement els havien mirat malament, així que no els quedava més que passar a França per a molts d'ells, finalitzada la guerra. Mes de mig milió d'espanyols passen per la frontera i arriben als camps francesos. Les dones i els xiquets son “repartits” per tota França i els homes es queden als camps del sud.

Eliseo Martí Torregrosa junt a altres veïns de Castelló, varen escriure una carta sol·licitant anar cap a Mèxic i gràcies a aquest document podem asseverar que a març del 39 ja estan al camp de Saint Cyprien. La carta te molts aspectes a comentar però si em permeten em quedaré en que ni Eliseo ni tots els altres republicans espanyols podien imaginar que acabarien als camps de la mort nazis.

El Govern francès, després de la invasió alemanya de Polònia, declara la guerra als nazis i tot home entre 25 i 40 anys que està als camps deu anar a la legió estrangera, als batallons de marxa o a una companyia de treballadors estrangers destinant-los a casi tots al nord per continuar construint la línea Magnniot. Els republicans, no tots però si majoritàriament, s'apunten a les companyies, uns 50.000. No eren militars però si estaven militaritzats, es a dir, un espanyol tenia cert poder sobre tots ells i aquest tenia que obeir a un militar francès que era el responsable de la companyia. Eren treballadors baix les ordes d'un militar francès.

Sobre Salvador Sanz i Eliseo Martí no hem pogut encara comprovar en quina companyia de treballadors varen estar i certament pot resultar quasi impossible ja que he estat en contacte amb Peter Gaida, un investigador francès i reconeix que les dades dels que varen formar part de les companyies de treballadors estrangers estan destruïdes.

Si podem assegurar que José Victor Micó, va estar en la legió estrangera. En 1939 va entrar en el segon batalló sexta companyia amb el número de soldat 82.422.

Com recordava Manuel Alfonso, un supervivent, l'hivern del 39, entrada 1940, va ser molt dur, pel fred que feia, sempre temperatures per baix de cero. Treballaven prop de Faulquemont descarregant vagons de grava durant el dia i fent formigó durant tota la nit per a les fortificacions. Alemanya va invadir Bèlgica, Holanda i no parava de bombardejar tot el nort de França i als espanyols els varen dur cap a Reims. Les coses empitjoraven cada dia i varen decidir marxar cap a Suïssa però l’exèrcit alemà els va capturar i el 24 de juny de 1940 varen ser traslladats cap a Estrasburg, en una zona plena de fàbriques derruïdes, romanent en uns hangars.

Eliseo Martí Torregrosa i José Victor Micó varen ser capturats com els altres 845 compatriotes entre el 20 i 26 de juny de 1940. 847 espanyols varen ser detinguts en la zona de Vosgos i portats fins al stalag V-D d'Estrasburgo. José Victor va rebre el número de presoner 2958 i Eliseo el 3111. Allí varen romandre 6 mesos, patint interrogatoris de la Gestapo, fins que l'11 de desembre de 1940 els varen obligar a pujar a un tren, tots junts, direcció a Mauthausen. Marcelino Bilbao recordava que a les 4 de la vesprada estaven tots formats, amb les poques coses que tenien i entraren uns 20 guàrdies i SS amb uns 12 gossos lladrant, a punt de mossegar-los. A trompades els varen portar el kilòmetre que separava el stalag de l'estació. U dels supervivents José Jornet Navarro, nascut a Alacant, recorda el viatge:

“Los de la Gestapo nos metieron en vagones de carga. Fueron tres días y tres noches encerrados, sin agua ni comida, haciendo nuestras necesidades en un rincón del vagón, que estaba precintado, con vómitos, diarreas y sin saber a dónde íbamos. Llegamos a la una y media de la madrugada del 13 de diciembre de 1940. Había una nevada espectacular. Conforme descendíamos de los vagones nos molían a palos, los perros nos mordían y así seguimos hasta la cima de un monte. En el camino se quedaron tres o cuatro muertos. Si te esperabas a ayudar a algún camarada, te pegaban con palos y los fusiles en la cabeza. Te la rompían, porque el que caía al suelo ya no se levantaba. Lo remataban allí mismo”.

La veritat es que tots els trasllats de republicans cap als camps de concentració varen ser similars al narrat per José Jornet, però hi ha una versió del mateix viatge per Manuel Alfonso Ortells de Barcelona, que diu que ell va estar assegut, amb calefacció. Va menjar dos pomes i un tros de greix, de grassa seca i que fins i tot va arribar a desfruitar dels paisatges que veia. Li reconeixia a la periodista que ell havia tingut molta sort en la vida sempre i ella el veia com al protagonista de la vida es bella de Bellini.

Aquesta entrada a Mauthausen d'Espanyols, el dia que varen arribar Eliseo i José, va ser la més gran de totes les que es varen produir. De la ribera varen arribar, a part dels dos castelloners, Enrique Ramón de Massalavés, Francisco Boluda i Avelino Abril d'Alzira. En total entraren de colp al pati del camp uns 1.000 homes i els nazis no sabien molt bé que fer en tanta persona, així que varen decidir posar-los a tots junts en un dels barracons amb les poques coses que portaven damunt. Alguns varen poder amagar llapisseres, paper, alguna foto. Fins el dia següent no els varen registrar, algo molt estrany. A Eliseo el varen marcar amb el número 4980 i ha José Victor amb el 5352.

El tercer castellonenc Salvador Sanz García va arribar a Mauthausen el 14 de maig de 1941 senyalat amb el nombre de presoner 3440. Salvador va estar al stalag XII-C de Wiebelsheim, stalag on no va estar cap riberenc i va arribar al camp de Mauthausen junt a 21 espanyols. 

Mautahusen abans de la segona guerra mundial era tan sols un poblet prop del Danubi d’Àustria. En 1945 quan arribaren les forces aliades a ell, descobriren uns dels pitjors camps d'extermini nazi. Este camp situat en la mes gran cantera de granit d’Àustria matava als detinguts per esgotament, tenien que morir esgotats pels treballs forçats. Este camp el varen reservar per als que classificaven com a presoners irrecuperables i així varen senyalar als espanyols. Unes 250.000 persones varen passar per este camp, morint unes 200.000 dins del camp o en altres dependencies com Gusen. El block 12 era el reservat per als espanyols. Com tots els altres estava dividit en dos parts, la cambra A (a l'esquerra) la B (a la dreta) i al mig els servicis per a les dos cambres, amb capacitat per a unes 350 persones, però per exemple en novembre del 41 hi havia uns 500 presoners en cada cambra. Els espanyols eren els únics que no podien comunicar-se amb l'exterior i fins febrer de 1943 cap carta escrita o postal va eixir del camp, tot el que els espanyols escriviren a les seues famílies anava al fem. Eren colpejats, obligats a treballar en la cantera pujant pedres que pesaven el doble que ells per una escala de 186 escalons no iguals, fins caure esgotats durant més de 12 hores al dia, sofrint controls o interminables formacions de vegades de dies.

A quasi tots els espanyols i en el cas dels tres castelloners, els va arribar un dia la noticia que anaven a ser traslladats a un altre lloc per a cuidar d'ells ja que havien arribat a un estat d'extrema debilitat i calia eixir ja de Mauthausen. El nou lloc on anaven era Gusen.

El poble de Gusen, está situat a tan sols 6 km de Mauthausen en la carretera principal que va de Linz a Viena. Prop també hi havia una cantera com en Mauthausen i una fàbrica de rellotges i la finalitat primera quan varen fer este camp va ser la de explotar la cantera. La impressió dels republicans, que allí arribaren va ser que era molt pitjor que Mauthausen. A Gusen els feien treballar igual que ha Mauthausen però més ràpid. Sols arribar els feien una primera prova de força i els feien córrer. Els que no podien o es quedaven arrere, eren eliminats immediatament. Dels 10.000 primers homes que arribaren 3.000 els mataren d’immediat i la forma en que es mataven eren esperpèntiques. Els primers espanyols en arribar ho feren el 24 de gener de 1941, entre ells tres riberencs que varen arribar en el primer grup d'espanyols el 6 d'agost del 40 a Mauthausen, així que en uns 5 mesos aproximadament, els que entraven a Mauthausen estaven suficientment dèbils per a ser traslladats a Gusen per a morir.

Les dades d'entrada a Gusen dels tres castelloners no ens les han facilitat de moment però si les dades de la seua mort. Salvador Sanz mesos desprès d'entrar a Mauthausen, el 11 de desembre de 1941, José Victor tres dies després de la mort de Salvador, el 14 de desembre i Eliseo va arribar en vida fins a gener de 1942, un any i un més després de la seua entrada a Mauthausen.

Entre les formes de liquidació empleades a Gusen, el mètode anomenat Badeaktion pe la SS era totalment desconegut en els altres camps. A diferencia de les dutxes de Mauthausen, en Gusen tenien un mur de protecció que retenien l'aigua i si es taponava el desaigüe, l'aigua arribava a més de 20 cm d'altura, un pam, doncs de 100 en 100 feien entrar als més malalts i baix la dutxa d'aigua freda, en hivern congelada, i des de dalt del mur, els colpejaven fins que queien a terra i s'ofegaven.

El historiador David Wingeate conta com dos espanyols en un mes de desembre dins un grup de víctimes de 21 anys un d'ells moria demanant justícia. Este mètode després el varen considerar massa lent i posaren en marxa altres per matar més ràpid i més quantitat. Dels 3.846 espanyols que entraren a Gusen en 1941 com es quasi segur que ho feren els tres castelloners, tan sols 444 vivien en gener del 44. En tres anys moriren mes de 3.400 homes.

Ximo Vidal Martínez

 

   

 

Carta d’Eliseo Martí Torregrosa junt a altres veïns de Castelló

 

 



                           
.-000246                                                           .-000295
                           
      .-000306                                                        .-000316
                           

.-000331                       .-000339


 

 

 

 

Añadir un comentario

Pregunta de verificación


¿Qué abunda en el desierto? Arena, agua, gas o árboles
 

Respuesta de verificación

 * Contesta aquí la respuesta a la pregunta arriba mencionada.

Autor

 * Es obligatorio cumplimentar esta casilla con un Nick o nombre real. No utilizar la palabra "Anónimo" o similares.

Email

 * La dirección no aparecerá públicamente pero debe ser válida. En caso contrario no se editará el comentario. Se comprobará la autenticidad del e-mail, aunque no se hará pública, siguiendo nuestra política de privacidad.

Comentario



Antes de enviar el comentario, el usuario reconoce haber leído nuestro aviso legal, observaciones y condiciones generales de uso de esta web.




*El comentario puede tardar en aparecer porque tiene que ser moderado por el administrador.

*Nos reservamos el derecho de no publicar o eliminar los comentarios que consideremos de mal gusto, ilícitos o contrarios a la buena fe; así como los que contengan contenidos de carácter racista, xenófobo, de apología al terrorismo o que atenten contra los derechos humanos.

*EL SEIS DOBLE no tiene por qué compartir la opinión del usuario.
El Seis Doble. Todos los derechos reservados. Aviso Legal
Página optimizada para navegadores Mozilla Firefox, Internet Explorer y una resolución mínima de pantalla 1024 x 768 px.