Clan de Fútbol

Miércoles, 17 de octubre de 2018 Edición diaria nº 4.212 Año: 12 Noticias: 31.836 Fotografías: 87.868 Comentarios de usuarios: 100.635
EL SEIS DOBLE
domingo, 2 de junio de 2013
Clic en la foto para ampliar
Ver imágenes de esta noticia
1

 Sóc jo. No, sóc jo
Un relat curt d’Albert Reina

“Disculpa la forma en que m’he donat a conèixer, però sóc massa tímida per abordar-te sense més i dir-t’ho directament”

Comparte este contenido

 

 f#loreadecor20130325
 
http://www.elseisdoble.com/uploads/image/FOTOS%20FIJAS%20EN%20SECCIONES/Albert%20Reina%20-%20reducida.jpg 

Inventari de confusions

-------------------------------------------

Albert Reina

 

 Àngel Amat caminava plàcidament pel carrer sense destinació concreta. La brisa primaveral i el cel d’un blau perfecte feien bona la frase que diu que la felicitat està en el camí, no en el punt d’arribada. Tot i això, es va trencar un poc l’encanteri en el moment quan passà per davant d’una fruiteria que exhibia uns productes amb una vista perfecta que no era acompanyada per cap aroma que els convertira en més apetibles.

Sobtadament, notà al cap l’impacte d’un objecte lleuger. La memòria i l’experiència de la seua etapa escolar li permeteren catalogar-lo instantàniament com una bola de paper arrugat.  Es va girar però la vorera al seu darrere estava completament deserta. Plegà el projectil mentre calculava on es podien haver amagat els xiquets que sens dubte estaven darrere de la brometa: enmig dels cotxes estacionats o en qualsevol portal. No pensava dornar-los el gust d’enutjar-se i començar a buscar per esbroncar-los.

Es tractava d’un vulgar foli i semblava que hi havia un text escrit a llapis. El va desplegar esperant vore una redacció infantil sobre el cap de setmana o una descripció del millor amic de la classe, però de seguida va comprovar que es tractava d’una cal·ligrafia adulta, certament complicada d’entendre en un primer cop d’ull.

“Disculpa la forma en que m’he donat a conèixer, però sóc massa tímida per abordar-te sense més i dir-t’ho directament. No em coneixes, però ja fa temps que m’he fixat en tu. M’agrada el teu aspecte físic, i els meus contactes m’han dit que eres excel·lent persona.  Ja t’ho he dit.

En fi, si tens a bé concedir-me alguna possibilitat, t’espere demà a les sis al Gat Negre. Duré a les mans un exemplar de Totes les històries que no s’han contat, d’Albert Reina, i vestiré una faldilla de vol de color verd i una brusa taronja.

T’espere amb ànsia contant el temps. Vint-i-cinc hores, trenta dos minuts i tretze segons, dotze, onze, deu, nou

Es va quedar descol·locat per complet: una cita a cegues, però solament pel que feia a ell, una manera massa original de donar-se a conèixer, que podria qualificar-se d’estrambòtica, cursi, llunàtica o ridícula. A més, una persona que pensava portar el llibre que havia esmentat no es podia dir que tingués massa bon gust literari. Per concloure, no era una època de la seua vida adient per viure un enamorament. Definitivament, va desestimar acudir a la cita.

No hi havia cap client al Gat Negre. Ángel mirà el seu rellotge, faltaven set o huit minuts per a l’hora de la cita. El cambrer, a un cantó discret de la barra, llegia Intel·ligència emocional, de Goleman. Quan va fer menció d’apropar-se-li, Àngel li va dir que estava esperant i va seure en un tamboret, mirant cap a la porta del carrer. Percudia amb els dits sobre la seua cuixa acompanyant John Coltrane que tocava My favorite things al fil musical.

Un poc després, puntual, aparegué ella. La roba que la identificava li queia molt bé. Tenia unes cames carnoses, robustes  i a l’hora estilitzades. Entrà com si no l’hagués vist i es dirigí a una taula arraconada. Deixà el llibre que duia sobre la mateixa, i una volta asseguda, el mirà fixament amb una barreja d’ànsia, il·lusió i benevolència.

Eixa xicota li havia causat una impressió tan notòria que se li feia un món abandonar el seu lloc i caminar cap a ella, li semblava que havia de creuar un riu ple de cocodrils i piranyes per damunt d’una soca estreta, banyada i relliscosa. Quan per  fi es va decidir i feu un gest per incorporar-se, una altra dona amb la mateixa faldilla verda de vol i la brusa taronja i que duia el mateix llibre a les mans entrà per la porta. Tenia uns cinquanta anys, tot i que estava de bon vore. I darrere d’ella entrà una xica d’uns vint anys poc agraciada, i una senyora d’uns setanta-cinc o huitanta, i una rossa amb aspecte d’haver acabat d’eixir d’un reallity show de mal gust. Totes vestides igual, totes amb el llibre. Cadascuna ocupà una taula diferent i començaren a mirar-lo amb idèntica actitud.

La primera de totes li va dir amb sensualitat: “Sóc jo”. “No, sóc jo”, anaren replicant per torn totes les presents, mirant-lo dolçament. Quan es girà cap a l’interior de la barra buscant en el cambrer un poc de complicitat i de cordura, veié que continuava llegint al seu racó sense immutar-se. Solament hi havia un detall. Ara vestia igual que totes les dones i el llibre que llegia havia canviat també, passant a ser el mateix que elles portaven. Entre els botons de la seua brusa taronja guaitaven de manera ridícula els pels abundants del seu pit. “Sóc jo”, li va dir sense alçar el cap del llibre. Àngel se li apropà i l’agafà pels muscles, començant a sacsejar-lo per per demanar-li explicacions, però l’home es deixava fer sense oposició, com un pes lleuger però mort, sense vestigis de teixit ossi al seu interior.

En realitat, Àngel estava demanant raons al seu coixí. Havia somiat tota eixa escena al Gat Negre. En reaccionar una mica al seu desconcert es va alçar per beure un poc d’aigua i pixar. Eren les tres de la matinada, una hora en la qual, si et despertes, eres un estrany fins i tot per a tu mateix. La conseqüència d’eixe somni fou que començà a sentir una veritable curiositat per saber com podria transcórrer la cita en realitat, i sobretot per aclarir la identitat i l’aparença de la seua enigmàtica amiga, així que va decidir, canviant d’opinió, que hi aniria al dia següent.

Quan arribà al Gat Negre, cinc minuts més tard de l’hora en que l’havien citat, no hi havia cap dona vestida de verd i taronja. El cambrer llegia el Marca al racó discret de la barra, que estava buida de clients.  Hi havia tres taules ocupades. En una d’elles, quatre ancianes prenien té i pastes mentre parlaven de les excel·lències dels seus fills i nets. En una altra, un agent d’assegurances tractava de captar un client. En la tercera, una parella discutia discretament, sense alçar massa la veu. Es va dirigir a la barra i, tal com al seu somni, indicà al cambrer que estava esperant algú. Aquesta vegada, però, s’apropà ell mateix on aquest estava llegint i mentre li ho deia, amb un gest d’inapropiada familiaritat, li va ficar la mà al muscle per certificar la presència de la clavícula i l’omòplat corresponents. 

Passaren els minuts i per allà no apareixia la seua admiradora desconeguda. Mitja hora després, ja no li va semblar un detall lleig prendre alguna cosa sense esperar a que arribara. Es va demanar una cervesa.

Quan se la va acabar, conclogué que ja havia esperat suficient. En el fons, s’alegrava un poc de que no hagués aparegut ningú, s’evitava així alguna mala experiència. Ni tan sols es sentia molest. S’alçà per anar-se’n, i quan ja s’havia separat uns metres de la barra, va notar al bescoll l’impacte d’un nou objecte. Era un altre full arrugat. Es girà per recollir-lo de terra mentre comprovava que, per la trajectòria, cap dels presents al local havia pogut ser el llançador. El cambrer estava cobrant a les iaies d’una de les taules i ningú s’havia ni tan sols adonat del que havia passat. Desplegà el full i llegí el que hi havia escrit. Era la mateixa cal·ligrafia que la del dia anterior. Escrita amb llapis, es podia llegir una sola paraula: “Imbècil”.

Mentre abandonava el local, es va fregar la part posterior del cap. 

De sobte notava que li havia fet un poc de mal, la boleta de paper.



                            
  .-000166                                            .-000143          .-000103                                        .-000186                                   

                  

  .-000068             .-000080               .-000130 


 

 

 

Etiquetas de esta noticia

ArticulistasAlbert Reina
SeccionesRincón literario

Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia

Juan Vcte. - 03/06/2013
Albert, estos relats són els que t'enganxen, la incògnita esta en cada línia que lliges, i al final et trau un somriure, com en este cas. Ens ha agradat. Em recorde de; Filípides XXI, Rigorosament inexplicable.
Albert Reina - 03/06/2013
Moltes gràcies, Juan Vcte. M'encanta que recordes relats antics meus. Salutacions!

Añadir un comentario

Pregunta de verificación


¿Qué abunda en el desierto? Arena, agua, gas o árboles
 

Respuesta de verificación

 * Contesta aquí la respuesta a la pregunta arriba mencionada.

Autor

 * Es obligatorio cumplimentar esta casilla con un Nick o nombre real. No utilizar la palabra "Anónimo" o similares.

Email

 * La dirección no aparecerá públicamente pero debe ser válida. En caso contrario no se editará el comentario. Se comprobará la autenticidad del e-mail, aunque no se hará pública, siguiendo nuestra política de privacidad.

Comentario



Antes de enviar el comentario, el usuario reconoce haber leído nuestro aviso legal, observaciones y condiciones generales de uso de esta web.




*El comentario puede tardar en aparecer porque tiene que ser moderado por el administrador.

*Nos reservamos el derecho de no publicar o eliminar los comentarios que consideremos de mal gusto, ilícitos o contrarios a la buena fe; así como los que contengan contenidos de carácter racista, xenófobo, de apología al terrorismo o que atenten contra los derechos humanos.

*EL SEIS DOBLE no tiene por qué compartir la opinión del usuario.
El Seis Doble. Todos los derechos reservados. Aviso Legal
Página optimizada para navegadores Mozilla Firefox, Internet Explorer y una resolución mínima de pantalla 1024 x 768 px.