.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Ulls que no veuen (2ª part)Un relat curt d’Albert Reina
“El lector va continuar amb la seua tasca sense detenir-se, ara una estranya força li ho impedia”
Inventari de confusions
El fet és que no tenia major importància que hagués començat el llibre pel principi o pel final: allò que estava llegint no tenia ni cap ni peus. Estava ple de frases inconnexes, no hi havia cap acció, ni personatges, ni idees o reflexions que anaren a cap lloc. Llegia i de tant en tant alçava el cap per observar com l’ancià somreia satisfet i feia amb el cap gestos afirmatius. En un moment donat es va botar una línia accidentalment i li ho va fer notar agrament. Sense donar crèdit, un poc més endavant, va canviar a propòsit una paraula, una sola paraula, patiment per sofriment, i la gosadia li va costar una bona reprimenda.
Uns minuts després, cansat de llegir mecànicament sense entendre res, es va decidir per fi a abandonar el llibre i al seu propietari. Però just en eixe moment una dona d’uns seixanta-cinc anys va entrar a l’estança. El seu rostre no mostrava cap expressió, la seua mirada estava adreçada al sòl i es comportava com si no hi hagués ningú més allà. Anava completament nua i descalça, mostrant el seu cos obès i maltractat pel pas dels anys. Duia a les mans una corda grossa amb un dels extrems preparat per ficar-se’l al coll. A la paret més allunyada del lloc on es trobaven els dos homes, i ben a prop del sostre, va brotar una robusta branca d’arbre i la dona ficà una cadira sota la mateixa. Pujà dalt de la cadira, nugà l’altre extrem de la corda a la branca i va fer passar el nuc pel seu cap acomodant-lo al seu coll. Després va empentar amb els peus la cadira cap enrere i es va quedar penjant. Ho va fer tot sense cerimònies, dubtes o dramatisme.
El lector, trasbalsat pel que presenciava, no va tindre forces per dir res, ni tan sols va intentar evitar-ho. De tota manera, en cap moment la dona li feu la impressió de ser algú d’aquest món, no tenia la sensació d’haver deixat d’evitar una mort. Solament va parar de llegir durant uns segons, pausa que el iaio avortà secament:
Quatre línies mes avall, mentre lluitava per decidir-se definitivament a fugir, escoltà un sorolls a la seua esquena i es girà per vore com entraven a l’estança quatre menuts, dos xiquets i dues xiquetes, l’edat dels quals podria estar aproximadament entre els quatre i els deu anys. No parlaven entre ells, tenien la mirada ben lluny d’allà. Travessaren la porta d’entrada al saló i es col·locaren dos d’ells a cada costat de la mateixa, sense aproximar-se al lector ni a l’oient. Amb l’esquena pegada a la paret, semblava que vigilaven que ningú pogués eixir de l’estança, mirant cap al davant amb una manca d’expressió i una seriositat gens infantils, amb els braços creuats davant del pit. En eixe moment dues dones d’uns trenta-cinc o quaranta anys entraren i anaren directament al lloc on el vell seia. Començaren a escridassar-lo amb ràbia, fins i tot amb violència, en un idioma que el lector voluntari no havia escoltat mai, del qual no podia entendre ni mitja paraula, ni tampoc identificar la seua procedència. En un moment donat fins i tot una d’elles va sacsejar l’home de la casa pel coll i li va pegar una sonora bufetada, que no alterà el seu beatífic somriure ni la seua impassibilitat. A qui sí semblà afectar l’escena va ser a la dona penjada, pel rostre de la qual començaren a relliscar llàgrimes abundants.
El lector va continuar amb la seua tasca sense detenir-se, ara una estranya força li ho impedia, i quan les dones es calmaren per complet i van seure a terra, just als peus de l’ancià, va poder comprovar que eren més etèries que els éssers humans convencionals. Els deus minuts següents se li van fer eterns, semblava que el seu nombrós auditori l’escoltava en silenci i amb molta atenció, però ningú no li adreçava la mirada. Poc a poc va anar asserenant-se i es va convèncer de que no representaven cap amenaça física per a ell. Al cap i a la fi, eixos no eren els seus fantasmes, de fet pertanyien a la vida de l’ancià.
Extremadament puntual com sempre, aquest pronuncià el seu ‘suficient’, alleugeridor com mai. No cal explicar que quan va eixir del pis feia molta estona que havia decidit no tornar mai més.
Se n’anà directament a la seu de l’associació de voluntariat per tornar la clau i dir que abandonava. Arribà al carrer on es trobava el local i caminà pel mateix pensant en tot el que li havia passat. En un moment donat, va notar que se n’havia passat de llarg, segurament influenciat per la commoció que sentia. Tornà enrere i, després d’assegurar-se bé va entendre perquè s’havia despistat d’eixa manera. El fet era que en el lloc on havia estat aquell dia no hi havia cap organització de voluntariat. En el seu lloc es va trobar amb una antiquíssima botiga on es venien fils, llanes, agulles i tot tipus d’objectes relacionats amb la costura. Mirant des de la porta va vore com la dona que s’havia penjat uns moments abans davant d’ell atenia darrere del mostrador a una senyora major, mostrant-li pacientment un bon nombre de botons perquè pogués triar un similar al que semblava que havia perdut feia un moment. Es quedà una bona estona amb la boca oberta, mirant enrere en el temps per tal d’entendre en quin moment exacte el que havia succeït, i per tant ell mateix, havia perdut el contacte amb la realitat, però tot havia estat tan gradual que li va ser impossible determinar-ho.
El van traure de les seues cabòries els suaus colps d’uns dits a la seua esquena, i en girar-se va vore plantat al seu costat al cec del pis amb olor d’amoníac on la llum no era benvinguda. L’enfrontava amb el somriure relaxat de feia una estona, però semblava més jove, més àgil i per descomptat molt més feliç. L’home es va traure les ulleres fosques i li adreçà al jove amb una mirada nítida i penetrant. Aleshores, sense deixar d’observar-lo, va deixar caure als seus peus les ulleres fosques i les va xafar reiteradament amb els dos peus, fins deixar-les convertides en miquetes. I a continuació digué:
“És ben cert allò que diu la gent: no hi ha pitjor cec que aquell que no vol vore”.
I com si volgués certificar amb més rotunditat la seua capacitat de visió, va girar un poc el coll i es va dirigir en veu ben alta a una jove atractiva que passava per la vorera de la banda d’enfront:
Aquella nit no va poder estar-se de contar-ho als seus dos millors amics, Pere C. i Mireia D., que a més de formar una parella fantàstica eren les dos úniques persones que coneixia amb la suficient voluntat per creure’l.
Mireia es va quedar molt seriosa i circumspecta, i comentà que l’horror, la major part de les vegades, es presenta així: discretament, amb la disfressa de la realitat, infiltrat enmig d’allò quotidià, camuflat per fer-se notar hàbilment quan li interessa i solament davant de qui ho considera convenient.
Pere es va somriure i va voler llevar-li importància a allò que el lector voluntari havia viscut, més que res veient el mal aspecte que se li havia quedat després d’escoltar la seua novia. Es va limitar a ficar-li una mà al muscle amigablement i a dir-li:
“Això no és terrible, home. És desconcertant i prou”.
Etiquetas de esta noticiaAñadir un comentario
