Article d’opinió d’Ivan Martínez
"La lluita de classes és una cosa del segle XIX. S’equivoca, l’estem patint de primera mà"
Les elits econòmiques, amb la complicitat de la dreta política i dels principals generadors d’opinió, ens bombardegen des de l’inici d’aquesta crisi del capitalisme amb una idea-força: “heu gastat per damunt de les vostres possibilitats”. La classe treballadora, que s’ha cregut que era classe mitjana, s’ha comprat un pis en propietat i un cotxe... fins i tot, dos! Ara toca la penitència, perquè no hi ha major pecat que no pagar el deute.
Allò cert és que hem tingut una classe dominant que s’ha beneficiat enormement de la situació. Que s’ha dedicat a especular (com ara amb solars, amb beneficis del 200%), a jugar en borsa (les rendes del capital superen per primera vegada a les del treball a Espanya) i a tractar de contribuir el menys possible al bé comú. Un 70% de tot el frau fiscal a l’Estat, que arriba a quasi un 10% del PIB, prové de les grans empreses i les grans fortunes, segons els inspectors d’Hisenda. Des de fa un any hi ha hagut una fuga de capitals a Espanya de 300.000 milions d’euros, l’equivalent a un 30% de tota la riquesa.
L’altra idea-força que repeteix insistentment la dreta és que les administracions també han viscut “per damunt de les seues possibilitats”: sobra administració, hi ha massa funcionaris. Això afecta a la majoria de la població, que és la que recorre als serveis públics.
Eixe argument és el que sosté la sra Bastidas en una recent entrevista, com a presidenta de la Federació Valenciana de Municipis: la càrrega de personal dels ajuntaments no pot superar el 50%. Per tant, li preguntem a l’alcaldessa d’Alzira si creu que sobren treballadores i treballadors socials, mestres d’escoles infantils, professors d’escoles-tallers o d’escoles d’adults, psicòlegs, policies locals...
Hi ha ciutats, com Alzira, en les quals la partida de personal es troba per damunt del 40% del total del pressupost. De fet, seria molt major si s’assumira gran part dels serveis públics municipals que s’han anat privatitzant: residències d’ancians, autobús urbà ... Serveis que es paguen ben pagats, però no en la partida de “personal”. Això sí, es troba a mans d’empreses privades que obtenen majors beneficis a costa de baixar més els salaris. Bona mostra ho tenim amb FCC en la neteja i el fem: de 3’2 milions d’euros, mig milió se n’ha anat directament a l’empresa en concepte de deutes pendents, reduint el servei. En canvi, en EU creiem en un sector públic transparent i garantista.
El problema no és la despesa en serveis públics, tot i que sovint cal millorar la seua gestió. Hui, la partida de personal és important dins el pressupost local per l’enfonsament dels impostos de la construcció i del conjunt de l’activitat econòmica. El problema prové dels ingressos. Les limitacions imposades per llei a la hisenda local resulten enormes: es fa difícil gravar els majors patrimonis (pisos buits, solars, etc.) o imposar més a les activitats més contaminants. I cal sumar l’escassa transferència de l’estat o la nul·la aportació de la Generalitat als municipis.
Per a què el conjunt de l’estat transferira més recursos caldria una profunda reforma fiscal. S’hauria de gravar més el capital, que proporcionalment paga menys diners que dels treballadors en l’IRPF (un 12% en la pràctica); que contribuïren més les grans fortunes (les societats patrimonials, les SICAV, només ho fan en un 1%); o es fixaren impostos a les grans transferències bancàries. Lògicament, això afectaria els privilegis de l’elit econòmica, que ni el PP ni tampoc el PSOE han volgut tocar.
Es fa sentir tot el pes de la culpa a qui menys responsabilitats ha tingut. La mateixa sra Bastidas, com a exponent de tota aquella ideologia, ha negat en plenari aquesta realitat: “la lluita de classes és una cosa del segle XIX”. S’equivoca, l’estem patint de primera mà.
Ivan Martínez Araque
Regidor d’EUPV-Alzira
Añadir un comentario