Sábado, 20 de enero de 2018 Edición diaria nº 3.942 Año: 11 Noticias: 29.678 Fotografías: 83.246 Comentarios de usuarios: 94.620
EL SEIS DOBLE
lunes, 10 de septiembre de 2012
Clic en la foto para ampliar
Ver imágenes de esta noticia
1

 No se’ls gaste en vi
Un relat curt d’Albert Reina

“Tots tenim moltes coses que desitjaríem escoltar: la veu d’algun estimat que ja no està amb nosaltres, una conversa clau en la nostra vida, una curiositat, una revelació”

Comparte este contenido

 

 

Inventari de confusions

-------------------------------------------
Albert Reina
 

Açò em va passar fa uns dies, quan caminava pel centre de la ciutat on visc, pel lloc on les terrasses dels bars es toquen les unes amb les altres. Per allí estava la dona que s’encarregà temps enrere de la decoració del meu negoci (el qual, amb el temps, esdevingué ruïnós). Tota ella ulls verds es trobava suficientment lluny de mi per que jo tingués temps de reconèixer-la mentre caminava cap a ella, després del moment de confusió que es produeix quan veus una persona fora del context habitual. A continuació perdé davant meu la seua imatge de persona tranquil·la fins l’extrem, la seua llegendària parsimònia i impassibilitat poderosa. Anava amb una amiga, no m’havia vist arribar per darrere i jo em vaig posar a parlar-li directament, sense saludar-la, fent-li alguna broma. En el moment en que es girava va fer un bot increïble com a conseqüència de l’esglai. La trobada va ser un poc patètica, i va tindre continuïtat amb quatre frases típiques: quan de temps, cóm estàs, per on pares, vaig ací, vinc d’allà, m’he alegrat molt. Tot sota la mirada indiferent de la seua amiga, que ja estava asseguda a una taula i cridava el cambrer. Tot plegat, trenta o quaranta segons. Una besada ràpida, que et vaja bé i adéu.

Continuava sent un plaer escoltar la seua veu redona i profunda i la seua dicció acurada. El fet és que,en l’època en que ens relacionàvem professionalment, em trobava molt a gust en la seua companyia. Em feia goig, vaja. Per això, quan vaig continuar caminant, m’assaltà una absurda curiositat, certament m’hagués agradat saber si entre les dues dones s’havia produït una conversa sobre mi, si l’amiga li havia preguntat qui era, o si ella li havia dit alguna cosa sense ser requerida. En certa manera tenia la seguretat de que alguna paraula al respecte havien creuat, com es sol dir em xiulaven les orelles. S’estarien burlant de mi? Li estava dient a l’amiga que jo era el client del qual tant li havia parlat, aquell amb qui hauria volgut tindre més que paraules? Li va parlar de mi amb total indiferència, o ni tan sols això? Mai ho sabria.

Eixa certesa m’acompanyà els dos dies següents, just fins el moment en que aquell home d’uns quaranta anys, gros, suat i amb les ungles llargues i brutes em va ficar a les mans una cinta de cassette amb un aspecte molt deteriorat, una BASF amb molts rebobinats a l’esquena, si és que les cintes tenen esquena. Fou a escassa distància del lloc on vaig trobar les dos dones. “Ací té gravat... allò que vostè... desitja escoltar”, em va dir somrient però amb una respiració tan alterada i pesada que tingué que tallar la frase en tres segments, alenant per acabar-la. “Solament.... seran... cinquanta euros”. Ràpidament vaig saber a que es referia amb allò que volia escoltar, i com la curiositat és el meu punt feble, de la meua butxaca volà un d’eixos bitllets de color marró clar que cada vegada donen per a menys.

Uns minuts més tard ja havia regirat la cambra dels trastos per trobar un vell reproductor de cassette que per allí tenia oblidat. Li vaig llevar la pols mentre el connectava a la corrent elèctrica, col·locava la cinta al seu interior i li donava al play.

Com si hagués viatjat a través d’una nebulosa, amb una qualitat de so penosa, començà a sonar Anoche hablé con la luna, amb la veu d’Antonio Machín. Davant de la meua sorpresa, disgust, indignació i vergonya, van seguir Los Limoneros, de Manolo Escobar i Luz de Luna, de Rocío Dúrcal. Tot just quan acabava aquesta cançó vaig parar la reproducció. Havia estat una estafa en tota regla, amb un cost econòmic relativament baix però que em feia sentir com un innocent, un crèdul burlat.

Uns dies després em vaig trobar l’home de la BASF i la respiració forçada en un carrer comercial de València. Demanava almoina assegut a terra amb un cartell de cartó “TENGO AMBRE” i el seu avantbraç dret es veia amputat de manera miraculosa un poc més avall del colze. Era un efecte de caracterització digne dels millors professionals de Hollywood. Definitivament, l’home era un estafador molt professional i polifacètic, un autèntic depredador dels diners aliens. Li vaig donar una puntada al pot de plàstic on tenia algunes monedes i agafant-lo del coll de la camisa vaig començar a cridar-li a la cara que cóm havia sabut que hi havia alguna cosa que jo volia escoltar. Es mostrà confús en un primer moment, fins que semblà que em va reconèixer com una de les seues víctimes. Aleshores es va tranquil·litzar, deslliurà el seu coll de les meues urpes i recuperà miraculosament la mà amputada. Després em parlà així:

Mire, bon home, s’ha de ser ignorant i bajoca per creure que algú miraculosament va gravant les coses que li agradaria sentir a la gent. Però encara em sembla més increïble que em pregunte com vaig saber que hi havia alguna cosa que vostè necessitava escoltar. Després del temps que ha passat, hauria d’haver arribat vosté a la conclusió que em dugué a estafar a la gent amb este mètode, tots tenim moltes coses que desitjaríem escoltar: la veu d’algun estimat que ja no està amb nosaltres, una conversa clau en la nostra vida, una curiositat, una revelació... No té cap mèrit, li ho assegure. Solament es necessita gent tan incauta com vosté. Ho digué amb la respiració relaxada, sense ofegaments aquesta vegada. Evidentment tenia raó. El vaig deixar anar, i quan ja estàvem a certa distància em cridà per dir-me que de tota manera la cinta tenia un gran valor sentimental per ell, ja que estava plena de cançons que els seus pares escoltaven quan ell era menut, allà pels anys setanta, cançons romàntiques d’una època en que la gent lluitava pels drets que ara es perden com aigua en cistella.

Hui he tornat a València. Per comprovar si és veritat allò de que tots tenim coses que volem escoltar, m’he aproximat a una víctima propiciatòria, una dona ja major, i li he ofert la cinta de cassete on, a canvi de cinquanta euros, podia escoltar allò que tant desitjava. La dona m’ha respost que si m’apropava més a ella em pegaria amb la bossa que duia penjada del braç, i que anara a riure’m de ma mare. He tornat al cantó on demanava l’home “TRISTE ES PIDIR PERO MAS TRISTE ES TENER QUE ROVAR” i allà l’he trobat amb les dues mans intactes però amb la cama esquerra fictíciament amputada, assegut i amb unes crosses al costat. Li he deixat dins del pot de plàstic la BASF de les cançons antigues i cinquanta euros, recomanant-li a crits que no se’ls gastara en vi, que millor faria comprant-se un parell de sabates, remarcant especialment la paraula “parell”, la qual cosa m’ha valgut la mirada reprovatòria d’alguns dels vianants que, passant a prop d’on nosaltres estàvem, ho han escoltat.

 


                          
 .-000018                                                                                                                                  .-000137

                          
 .-000147                                                                                                                                 .-000120

                          
 .-000123                                                                                                                                  .-000021

 

 

 

Etiquetas de esta noticia

ArticulistasAlbert Reina
SeccionesRincón literario

Añadir un comentario

Pregunta de verificación


¿Qué abunda en el desierto? Arena, agua, gas o árboles
 

Respuesta de verificación

 * Contesta aquí la respuesta a la pregunta arriba mencionada.

Autor

 * Es obligatorio cumplimentar esta casilla con un Nick o nombre real. No utilizar la palabra "Anónimo" o similares.

Email

 * La dirección no aparecerá públicamente pero debe ser válida. En caso contrario no se editará el comentario. Se comprobará la autenticidad del e-mail, aunque no se hará pública, siguiendo nuestra política de privacidad.

Comentario



Antes de enviar el comentario, el usuario reconoce haber leído nuestro aviso legal, observaciones y condiciones generales de uso de esta web.




*El comentario puede tardar en aparecer porque tiene que ser moderado por el administrador.

*Nos reservamos el derecho de no publicar o eliminar los comentarios que consideremos de mal gusto, ilícitos o contrarios a la buena fe; así como los que contengan contenidos de carácter racista, xenófobo, de apología al terrorismo o que atenten contra los derechos humanos.

*EL SEIS DOBLE no tiene por qué compartir la opinión del usuario.
El Seis Doble. Todos los derechos reservados. Aviso Legal
Página optimizada para navegadores Mozilla Firefox, Internet Explorer y una resolución mínima de pantalla 1024 x 768 px.