.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Pinta-t’en una, NewtonUn relat curt d’Albert Reina
“A partir del proper estiu, a la platja no es podran llegir segons quins llibres: aquells que remoguen consciències o facen pensar més del que seria desitjable”
Inventari de confusions
Cullera durant l’estiu és un dels llocs més previsibles del planeta. Cada matí, a les huit o un poc abans, els iaios i les iaies baixen en puntual estampida per ficar les seues cadires en primera línia davant la mar. Després tornen amb els netets i netetes, passades les deu, mentre molts corredors, caminants, patinadors i ciclistes tornen a casa per dutxar-se i esmorzar. La platja es buida sensiblement cap a les dos del migdia, i després de dinar, un setanta per cent de la població adulta fa la migdiada mentre la resta veu a la televisió la novel·la que va pel capítol tres mil dos-cents, els esforçats de la ruta pujant el Tourmalet o els documentals d’animalets (açò últim és compatible amb la becadeta). Després l’afluència de gent a la platja torna a repuntar, i a partir de les set el passeig marítim és el rei indiscutible: el personal camina en grups més o menys grans, arrossegant els peus enmig de les catifes de discs i pel·lícules pirates i les boutiques de primeres marques a cinc i deu euros. Conviuen amb els corredors i caminants (ara els ciclistes i els patinadors ho tenen impossible) que no han matinat, o amb aquells viciosos que fan sessió doble d’esport en vena. Gelats i pipes, ulleres de sol i bijuteria. I la campaneta del tren turístic.
També forma part de la quotidianitat vore a Gregori Samsaloni, natural de Benipraga, població situada al cor de la Ribera Alta, baixar a la platja totes les vesprades, a això de les cinc. Li agrada alternar la lectura de bones novel·les amb la discreta visualització de la gran quantitat d’éssers humans que transiten per la vora de la mar. El cos parla molt de nosaltres mateixos... en realitat, el cos som nosaltres mateixos, almenys pel que fa a la part visible i per tant més evident. Cossos de tots les tipologies i fisonomies. Cossos poc o gens cuidats, mal alimentats i sedentaris, d’altres esculpits a cops d’activitat esportiva o dietes macrobiòtiques o vegetarianes, cossos amb contorns plens de corbes desitjables i cossos plens de vèrtexs i arestes, cossos que es desplacen amb rapidesa i cossos que a dures penes es poden moure. Gent alta o baixa, jove o anciana, musculosa o esquelètica, perfectament sana o amb alguna malaltia, peluda o completament depilada, bronzejada o blanca com un iogurt natural. Li agrada mirar-los i imaginar quin tipus de vida duran els seus propietaris, com es guanyaran la vida, com seran les seues relacions familiars, el seu temperament, quins secrets hauran d’amagar... és una espècie de voyeur emocional.
Aquesta vesprada ha estat fins prou tard i la platja està ja pràcticament buida. Un jove fa oscil·lar el braç mecànic d’un aparell que sembla un d’eixos detectors de metalls que es fan servir per trobar monedes o objectes de més o menys valor que els banyistes han extraviat a l’arena. Gregori observa com se li aproxima i al traure’s els auriculars de les orelles (està escoltant Exodus Honey, de Honeycut) escolta com l’aparell comença a emetre un so cada vegada més insistent. El jove arriba on ell es troba i li pren de mala manera el llibre que té a les mans.
Ei, que no és cap objecte metàl·lic, és un llibre!- diu Gregori.
Vaja, home, la Metamorfosi!- exclama el jove. Ha de saber vostè que no busque metalls, si no que estic en fase de pràctiques en la recentment creada Brigada contra les lectures subversives en llocs públics. Enguany encara estem en una fase informativa, no sancionadora. Ha tingut sort. A partir del proper estiu, a la platja no es podran llegir segons quins llibres: aquells que remoguen consciències o facen pensar més del que seria desitjable. El llibre que té a les mans pot incitar a la compassió, i fa crítica social. Això pot resultar perillós. En els temps que corren s’han de tenir les idees molt clares: les persones són persones, i les panderoles, panderoles. Resulta pervers voler vore humanitat on solament hi ha un insecte. Faça com tot el món, dedique’s al best-seller de moda, i no es calfe el cap.
S’acomiada ficant-se al front l’índex de la mà dreta per a continuació menejar el mateix dit en sentit negatiu, al mateix temps que tanca els ulls, fa una carassa i nega amb el cap.
Unes hores més tard, Gregori Samsaloni pateix els rigors d’una nit sufocant. Està desvetllat fent voltes al llit, i per més inri hi ha estacionat al seu carrer, a certa distància, un cotxe d’on brolla estrident una música que talla com un ganivet el silenci asfixiant de la nit. Ha eixit al balcó per comprovar que es tracta d’un vehicle negre amb la porta de darrere oberta, que mostra un aparatós equip de so i un poal on conviuen el gel, les botelles de begudes alcohòliques i les de refrescs. Dos parelles molt joves ballen enmig del carrer, amb els gots a la mà. Estan molt entretinguts.
L’espectacle encara s’allarga una bona estona, durant la qual tots els integrants del quartet han pixat (elles enmig dels cotxes, ells al mig del carrer directament), i dos gots i una botella de Ron Negrita han acabat esclafats. Quan per fi sembla que s’acaba la festa i els joves van plegant, Gregori no s’ho pensa: es dirigeix a la cuina, obri la nevera, agafa un ou i torna al balcó. El cotxe es fica en moviment dirigint-se al punt exacte que hi ha sota la vertical d’on es troba ell, set pisos més amunt. El repte no és fàcil: S’ha de calcular la velocitat del cotxe i la de l’ou caient per fer que els dos mòbils es troben en eixe punt exacte. Encara és més difícil tenint en compte que Gregori llança l’ou fent un poc de paràbola cap amunt, des de dins del balcó, per evitar traure la mà o el cap per damunt de la barana i ser vist per algú. Durant la caiguda, pensa que les seues possibilitats són molt escasses. De fet l’ha llançat perquè sap que no encertarà. Però un soroll inequívoc li indica tot el contrari. Pinta-te’n una, Newton!.
Cabró! Dóna la cara, fill de puta!- sent com crida una veu etílica i descomposta. A Gregori se li disparen les pulsacions, a l’hora que riu entre divertit i esglaiat: la mateixa sensació que tenia quan feia alguna malifeta de menut.
La dona de Gregori Samsaloni s’ha despertat amb els crits. Ha eixit al balcó per vore de que va l’aldarull però s’ha frenat en sec en vore una panderola corrent pel terra. Es queda mirant-la i l’insecte frena la seua carrera i comença a moure les seues antenes, en una actitud que a ella li sembla desafiadora.
Gregori, vine. Hi ha una panderola al balcó. Mata-la! I mentre diu això torna a entrar a l’apartament i busca Gregori, que no està al menjador. Tampoc està al corredor, ni a la cuina. Ni a l’ habitació. Ni al bany.
.-000018 .-000137
.-000147 .-000120
.-000123 .-000021
Etiquetas de esta noticia
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
Un relato excelente, me ha gustado mucho. Felicidades.
M'alegra que t'haja agradat, Benito. Moltes gracies.
Añadir un comentario
