Sábado, 20 de enero de 2018 Edición diaria nº 3.942 Año: 11 Noticias: 29.678 Fotografías: 83.246 Comentarios de usuarios: 94.620
EL SEIS DOBLE
domingo, 29 de julio de 2012
Clic en la foto para ampliar
Ver imágenes de esta noticia
1

 Rigorosament inexplicable
Un relat curt d’Albert Reina

“A partir d’ara tractaré de no abusar dels fets inexplicables, tindré un poc més els peus a la terra a l’hora d’inventar històries”

Comparte este contenido

 

 

Inventari de confusions

-------------------------------------------
Albert Reina
 

Un matí qualsevol d’un estiu com aquest hi havia una parella a una cala jugant als metges. Del xic no va a ser necessari que expliquem res. De la xica anem a dir que el seu nom era Mireia Deulofeu i que es guanyava la vida com a professora de literatura a un institut. La parella havia batejat la cala on estaven com la cala-miracle, ja que era un indret preciós i amagat, de difícil accés i desconegut per a quasi tot el món, de manera que hi passaven allí molts dies quasi completament sols, quan no ho estaven totalment, com era el cas d’aquell matí. Aprofitant la intimitat s’aplicaven a una exhaustiva exploració dels seus respectius cossos, utilitzant els cinc sentits, i de ben segur la cosa hagués acabat amb un final feliç de no ser perquè escoltaren un grup de joves que s’aproximava armant gresca. Amb bons reflexos es taparen lo poc que s’ha de tapar en una platja i feren com si res. La colla que s’aproximava estava formada per cinc xavals d’un aspecte prou mimètic: tots tenien uns vint anys i lluïen cossos depilats amb músculs ben definits. Amb la impaciència i l’ímpetu propis de l’edat es ficaren dins l’aigua, sense deixar de cridar i fer-se bromes. Al poc un d’ells va incorporar al joc un baló de rugbi que havien portat i que passà a ser l’únic motiu d’atenció de la quadrilla. Començaren les passades, les puntades, les persecucions, els xocs, les agafades... tot això invariablement dins i fora de l’aigua. L’espectacle durà una bona estona, durant la qual la nostra parella va fer un bany i una cerveseta per mitigar els calors climatològics i libidinosos.

Quan els joves es cansaren una mica de jugar van prendre un bany més relaxat, i en eixir de l’aigua se’ls va ocórrer soterrar a l’arena a un d’ells. De seguida cinc parells de mans començaren a furgar i feren un clot suficientment llarg i profund com per albergar un dels seus cossos. Com que tots volien ser soterrats, ho hagueren de tirar a sorts. El que va resultar afortunat va fer uns bots eufòric, a l’hora que bramava com un bou, es mofava un poc dels amic i ràpidament es ficava dins la sepultura, mantenint solament el cap per damunt del nivell del sòl. Els companys el cobriren per complet d’arena i aleshores es va quedar reduït a un simple cap. Els altres li feren les típiques bromes, el banyaren o li fregaren les plantes dels peus per la cara. Quan s’acabà el divertiment i es disposava a retornar el seu cos a la superfície, al xic li mudà completament l’expressió:

Ie, nanos, que no puc eixir!

Els altres no estaven ja massa pendents d’ell i en principi no li feren cas.

Que no puc eixir, no em sent el cos! -Va dir cridant aquesta vegada, amb un evident esglai.

Vinga, no et quedes amb nosaltres -li respongué un altre-. Afanya’t que hem quedat.

A tot açò tots el miraven divertits i escèptics, al temps que meravellats per la gran interpretació que estava fent el seu company.

Au, cacau! Si no vols vindre et quedes ací i t’apanyes -digué un altre mentre s’apartava i començava a recollir tranquil·lament les seues coses.

A continuació tots, un per un, anaren imitant-lo. Tots estaven segurs de que la broma s’acabaria i l’amic els seguiria cap al cotxe. Però en lloc d’això la desesperació del sepultat augmentava, i els crits cada vegada eren més forts i ja havien cridat l’atenció de la parella, que a distància seguia atentament els esdeveniments. El grup de joves acabà de recollir les coses i s’allunyà, tensant la corda per fer eixir el conill de la seua madriguera, ja un poc farts del joc, i com que cap d’ells va prendre la iniciativa per detenir els altres, un poc confosos i mig enfadats ja, desaparegueren.

En eixe punt ja no s’entenia res del que deia el jove, que plorava i cridava com un condemnat. Quan era evident que els altres havien desaparegut, la parella es va aproximar cap a ell. Mireia li va preguntar:

- Què passa, per què no pots eixir?

- No note res del coll cap avall, m’he quedat sense sensibilitat! -Va respondre.

Sense pensar-s’ho, els dos començaren a furgar buscant el tronc i les extremitats del jove. La sensació va ser brutal. Per més que buscaren no tocaven més que arena. El cos soterrat havia desaparegut per complet. La xica, instintivament, agafà amb les dos mans el rostre del xic i va estirar. Es va quedar amb el cap entre les mans... solament un cap. Com si li cremara el va llançar violentament contra l’arena, horroritzada. Es quedaren mirant atemorits, completament fora de lloc, però els laments del jove i un impuls d’humanitat els va fer reaccionar, l’agafaren i el dugueren a l’aigua per rentar-li la cara.

Uns minuts després. l’ambient ja s’havia relaxat un poc. Com que no sabien ben bé que fer, van decidir que un dels dos se l’emportaria a casa. No era cas d’entregar-lo així a la seua família, o dur-lo a la policia, així que mentre pensaven què fer, decidiren que Mireia, que vivia sola, (el seu xic encara vivia amb els pares i dos germans) se l’emportaria temporalment a sa casa.

El Cap. D’ara endavant l’anomenarem així. No aportarem el seu nom, ni cap element biogràfic, ni descripció dels seus trets facials. Simplement, El Cap. Solament dir que el seu coll es tancava per baix sense cap cicatriu, tot ell envoltat de pell, i que era capaç de sostenir-se sobre aquest sense ajuda.

El primer que li digué a Mireia quan entraren a sa casa va ser:

- Has vist, els meus amics? És curiós com es difumina i desapareix el sentit de la responsabilitat i la solidaritat quan es reparteixen entre diverses persones.

Poc a poc El Cap li va anar contradit la imatge de simple i primari que li havia causat a la platja quan jugava amb els amics a jocs bèsties. Ben al contrari, posseïa una ment lúcida i inquieta. No necessitava alimentar-se, ni visitar el bany. Tampoc dormia. Evidentment no es desplaçava, no podia eixir al carrer i mostrar-se ni era convenient que fora mostrat. Però mai s’avorria. Era un lector insaciable. En pocs dies va devorar L’home sense atributs, Solaris, 1984, La guerra de les salamandres, uns quants llibres de relats de RoaldDahl i finalment algunes novel·les de Kurt Vonnegut. Mireia li havia de passar les pàgines, per la qual cosa procurava tenir-lo sempre ben a prop, mentre ella feia les feines de casa, menjava o llegia. Quan eixia o ja era massa tard per la nit el plantava davant del televisor i li ficava una d’eixes cadenes que programen pel·lícules les vint-i-quatre hores, ja que era també un gran cinèfil.

Com a molts altres professors de literatura, a Mireia Deulofeu també li agradava escriure. De fet, tenia preparats un bon grapat de relats que havia escrit últimament per enviar-los a una editorial i provar sort. Encara era una escriptora inèdita. Era evident que El Cap era un gran lector i, després de pensar-ho un poc, ella li va proposar que els llegira i li donara una opinió el més sincera possible. Ell acceptà i, una vegada llegits tots, va emetre el següent veredicte:

Els relats en conjunts són bons. Evidentment, uns tenen més originalitat que d’altres, uns estan millor escrits o plantejats que els demés... però en conjunt m’han agradat, t’ho dic de veritat. L’única cosa censurable és que en tots ells has volgut sorprendre utilitzant elements fantàstics, en tots i cadascun. De manera que volent sorprendre sempre, has deixat de fer-ho. El lector ja espera que passe alguna cosa extraordinària i no l’agafes desprevingut. Hauries de provar de barrejar-los amb relats més convencionals, més reals, menys artificiosos ... no sé com dir-ho.

Ja, et comprenc perfectament. -Va respondre Mireia-. Però resulta que des de que em vaig decidir a escriure relats no han deixat de passar-me coses extraordinàries. Com pots vore, tu n’eres un clar exemple. La meua vida quotidiana ha canviat radicalment, de vegades no sé si estic al món real o al de la ficció. Les històries em venen a buscar i em demanen que les escriga. Tinc hipersensibilitat, no se m’escapa cap detall, m’he convertit en una observadora descarada. Però sí, tens raó. Mai s’ha d’abusar de l’element fantàstic.

I dient això va agafar El Cap i va tornar a la cala on l’havia trobat, o millor seria dir on ell havia perdut el cos. El va col·locar a l’arena en el punt en que calculava que s’havia produït la dissecció, es va separar uns metres i esperà, però res va passar. Anà canviant-lo d’ubicació, sempre al voltant d’eixe lloc aproximat, fins que en una de tantes temptatives ell va esbossar un somriure i de l’arena sorgiren uns genolls, unes mans, uns braços, uns peus, uns muscles... en definitiva un cos atlètic, perfectament articulat i coronat per la testa amb la qual ens hem familiaritzat.

- Veus? -Va dir Mireia Deulofeu-. A partir d’ara tractaré de no abusar dels fets inexplicables, tindré un poc més els peus a la terra a l’hora d’inventar històries. Au, vinga, ara et cridaré un taxi que de segur que a casa et tiren a faltar.

Quan s’acomiadaren, la xica va tornar a casa. Pensà que afegir un altre relat fantàstic als que anava a enviar a l’editorial no li faria mal a ningú, de manera que començà a escriure amb pels i senyals, i amb tot el realisme, objectivitat i rigor possibles, els fets que havia viscut els darrers dies.

 


                          
 .-000018                                                                                                                                  .-000137

                          
 .-000147                                                                                                                                 .-000120

                          
 .-000123                                                                                                                                  .-000021




Etiquetas de esta noticia

ArticulistasAlbert Reina
SeccionesRincón literario

Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia

Juan Vcte. - 29/07/2012
Pues mi opinión más sincera, es que de nuevo me ha fascinado su relato. Feliz Domingo. Un saludo Juan Vcte.
Albert Reina - 29/07/2012
M'alegre molt de que li haja agradat, Juan Vcte. Feliç setmana per a vosté també.

Añadir un comentario

Pregunta de verificación


¿Qué abunda en el desierto? Arena, agua, gas o árboles
 

Respuesta de verificación

 * Contesta aquí la respuesta a la pregunta arriba mencionada.

Autor

 * Es obligatorio cumplimentar esta casilla con un Nick o nombre real. No utilizar la palabra "Anónimo" o similares.

Email

 * La dirección no aparecerá públicamente pero debe ser válida. En caso contrario no se editará el comentario. Se comprobará la autenticidad del e-mail, aunque no se hará pública, siguiendo nuestra política de privacidad.

Comentario



Antes de enviar el comentario, el usuario reconoce haber leído nuestro aviso legal, observaciones y condiciones generales de uso de esta web.




*El comentario puede tardar en aparecer porque tiene que ser moderado por el administrador.

*Nos reservamos el derecho de no publicar o eliminar los comentarios que consideremos de mal gusto, ilícitos o contrarios a la buena fe; así como los que contengan contenidos de carácter racista, xenófobo, de apología al terrorismo o que atenten contra los derechos humanos.

*EL SEIS DOBLE no tiene por qué compartir la opinión del usuario.
El Seis Doble. Todos los derechos reservados. Aviso Legal
Página optimizada para navegadores Mozilla Firefox, Internet Explorer y una resolución mínima de pantalla 1024 x 768 px.