Sábado, 20 de enero de 2018 Edición diaria nº 3.942 Año: 11 Noticias: 29.678 Fotografías: 83.246 Comentarios de usuarios: 94.620
EL SEIS DOBLE
lunes, 16 de julio de 2012
Clic en la foto para ampliar
Ver imágenes de esta noticia
1

 El somni del retorn
Un relat curt d’Albert Reina

“Seguint la procedència del so fa un últim esforç i braceja cap a l’illot minúscul”

Comparte este contenido

  

Inventari de confusions

-------------------------------------------
Albert Reina
 

Un dels pocs regals que Jonàs Llamàntol va rebre en complir els quaranta fou un insomni crònic. Habitualment dorm dos o tres hores i després desperta tornant al món dels vius de manera sobtada i contundent. Sempre opta per continuar al llit, amb els ulls tancats i el cos quiet, de manera que ja que la ment no descansa suficientment, almenys el seu organisme sí que ho fa. Canvia de posició amb freqüència: volta a un costat, volta a l’altre, panxa enlaire, posició fetal... fins que acaba la sèrie i torna a començar. Una visita al bany, a la nevera i renovació de líquids corporals. Renuncia a fer cap esforç intel·lectual, com ara llegir o vore una pel·lícula. Es nega a mirar a la televisió programes d’estafadors esotèrics, concursos telefònics ridículs i fraudulents i programes de contactes on la gent explica mitjançant SMS el que vol fer o que li facen amb una dosi considerable de mal gust. De nit, sol al llit i a la vida, la foscor és més negra, la solitud més devastadora, la indefensió i la por al buit es manifesten en tot el seu cruel esplendor.

Darrerament, el fet de trobar-se de vacances a la costa li ha fet canviar la rutina. Cada nit en despertar baixa a la platja, un marc oníric on suportar la seua falta de son. De nit l’arena està més freda, i la mar és un forat negre que l’atrau, el paisatge més desolat i atractiu que puga imaginar, i la seua remor no ha de suportar les interferències de les converses i els sorolls de la gent, ni els crits dels xiquets. Quina contradicció: lamenta per damunt de tot la seua solitud i no suporta la gent, cada vegada odia més estar en llocs públics.

Una nit decideix jugar amb la vida i la mort. No està especialment deprimit ni desesperat, és simple avorriment, la seua finalitat no és exactament morir, si no simplement jugar-se la vida a cara o creu, sense dramatisme, com si tot estigués ja escrit. Fica els peus dins l’aigua mentre mira la blancor de les ones que trenquen davant d’ell i comença a caminar mar endins. Quan l’aigua fresca li banya els genitals i el ventre, nota com si li faltara l’aire, es trau tota la roba, la llança a un costat i es capbussa, començant a nadar amb tranquil·litat allunyant-se de la vora. Eixa és la seua finalitat, nadar i endinsar-se en la mar fins trobar-se esgotat, i després ja veurà què passa.

El punt d’inflexió està més d’un quilòmetre mar endins, i ha tardat uns vint minuts en abastar-lo. Fa mitja volta i veu menudes les llums dels edificis de la primera línia davant de la platja. Meneja cames i braços per mantenir-se surant sobre el mateix lloc. Els seus músculs no estan acostumats a tant d’esforç i estan ja agarrotats, tremolosos i quasi inoperants. Successivament experimenta una excitació per l’aventura absurdament descontrolada i un xicotet i efímer atac de pànic aportat pel seu instint de supervivència. I és aleshores quan escolta el cant de les sirenes. A no massa distància s’intueix un illot molt menut, d’una superfície semblant a la del seu apartament, de l’existència del qual no havia tingut mai constància, un grapat de roques que emergeix de l’abisme aquàtic. Seguint la procedència del so fa un últim esforç i braceja cap a l’illot minúscul. En agafar-se de la primera de les roques i impulsar-se amb els braços per eixir de l’aigua comprova que hi ha una dotzena d’eixos éssers mitològics. Li resulta curiós que pot escoltar el seu cant però cap d’elles té els llavis oberts ni meneja la boca per articular cap so. Totes miren cap a la infinita negror de la nit, com ignorant la seua presència. De cintura cap a dalt dones de pell fina, blanquíssima, amb pits redons i ferms, amb llargues cabelleres mullades de totes les tonalitats, de les quals emana un perfum inefable, inclassificable i sofisticat. De cintura cap avall sensualitat truncada, escates i olor desagradable de peix. Mouen la seua cua com dansant a ritme de la seua lletania hipnòtica. Tot i que és ignorat es sent joiós enmig de les seues amfitriones. Quan comet la gosadia d’intentar tocar-les, elles li aparten la mà amb fermesa però sense violència. I continuen cantant, i cantant, i la nit passa. Quan comença a intuir-se la primera claror al llevant, dos de les sirenes l’agafen pels braços i abans que puga fer res l’arrosseguen cap a la platja, a una velocitat inabastable per a un ésser humà. Quan es dóna compte, l’han deixat a la vora amb l’aigua pels genolls, mirant com les seues cues desapareixen sota l’aigua en direcció al lloc on ha viscut eixa màgica sensació. Completament nu i amb la roba extraviada, troba les claus de sa casa després d’uns minuts de recerca per l’arena, i utilitzant les mans com a fulla de parra, torna a l’apartament resant per no trobar cap brigada de neteja, al porter de l’edifici que comença la seua jornada o, el que seria pitjor, algun veí o veïna tafaner. Ja al recer de la seua llar, es gita i aconsegueix dormir com un xiquet de bolquers fins el migdia.

La nit següent es repeteix exactament la seqüència. Es desperta després d’haver dormir el parell d’hores de rigor, baixa a la platja, comença a nadar fins que escolta els càntics i és atret fins l’illot, i passa la nit escoltant les ones i les sirenes. Ha intuït que solament pot accedir despullat on elles estan, però ara ha tingut la precaució de deixar la roba, en companyia de les claus, en un lloc segur per poder-la recuperar en tornar. Després es repeteix la seua dormida matinal, plàcida i profunda.

I així una nit, i un altra, i la següent. I després de moltes nits l’experiència es fa encara millor, perquè les sirenes l’agafen i l’arrosseguen fins el fons marí, i a través d’unes roques submergides l’endinsen en unes cavitats laberíntiques plenes de llum i d’éssers marins de totes les espècies, de totes les formes, colors i mesures imaginables. I descobreix que quan està amb elles no necessita respirar sota l’aigua, i que pot obrir els ulls i vore perfectament. El seu sentit de la vista es dóna un festí, l’aigua és per al seu cos com el líquid amniòtic per a un fetus dins el ventre de la mare, i la cançó de les sirenes no deixa de sonar en cap moment. I el seu viatge submarí es repeteix una nit, i un altra, i la següent, i sempre, al cap de poques hores, Jonàs es troba dormint a la seua llar d’estiu. Ja no li preocupa el seu insomni, dorm unes poques hores abans i unes quantes més després, com si ficara entre parèntesi cadascuna de les seues reiterades excursions nocturnes, deixant de banda les seues tortuoses nits en blanc al llit, amb el malson real de les seues pors i la seua solitud.

Però un matí Jonàs Llamàntol desperta i s’adona de que ha dormit huit o nou hores d’una tirada. Després de molts mesos ha deixat per una vegada de ser l’insomne habitual, i després de moltes nits ha faltat a la seua cita amb les sirenes. No s’havia figurat que dormir com cal li podia resultar tan penós. I perquè no es torne a repetir, quan es gita la nit següent posa el despertador perquè sone a les dos de la matinada. Però dorm tan profundament que no el sent, sembla que l’ha parat d’una manotada, i el desperta la llum estiuenca del dia, que entra com un tir de canó per la seua finestra.

La tercera nit no s’arrisca i decideix no gitar-se. Espera que arribe l’hora de baixar a la platja, fent temps mentre passa una vegada i una altra per tot el repertori de canals de televisió amb la ment en pràcticament en blanc. A l’hora en que sol despertar habitualment (si exceptuem les dos nits anteriors), se’n va en busca de les seues amigues. Els seus peus xafen l’arena fresca mentre busca un lloc on deixar la roba que ja s’ha tret. Comença a caminar cap a l’aigua, s’endinsa en la mar i quan les ones li banyen el melic es llança i comença a nadar. Braços i cames es mouen sincronitzadament en busca d’aquell punt on el primer dia esperava trobar l’inici d’un repte per la supervivència i va acabar trobant una inesperada felicitat (el fet de que fóra inesperada li dona un grau més, a aquesta). Arriba un moment en que calcula que ja ha arribat a aquell lloc, però no escolta cap càntic, no intueix l’existència de cap illot, no veu cap sirena. Potser ha calculat malament, de manera que continua nadant una bona estona més. En un moment donat deixa de moure les extremitats i mira cap a la costa per confirmar que es troba a una distància molt superior a l’habitual. Fa un gir de tres-cents seixanta graus i confirma que està completament sol, enmig de la immensitat de la mar. Ni rastre de les seues nits de goig. La lluna, que ha emergit de les aigües fa un moment, li facilita la visió. El reflex de la seua llum sobre la superfície marina fa de notari, està preparat per alçar acta perquè la moneda està fent volantins per l’aire i vol donar fe respecte a si caurà de cara o eixirà creu, si podrà tornar sa i estalvi a la platja o si, sobrepassant temeràriament el punt d’encontre, ha arribat a un punt sense retorn.

Nota com els braços i les cames li pesen com si foren de plom, el cor li batega al límit del col·lapse i comença a percebre els primers símptomes de la hipotèrmia. Tot i això, pensa presentar batalla i comença a nadar cap a la costa. No està esglaiat, no té cap dubte al respecte del seu èxit, perquè si les forces li fallen i arriba el moment en que no pot més, si veu la més mínima possibilitat de morir ofegat, solament haurà de deixar-se anar, tancar els ulls i dormir-se plàcidament, i aleshores començarà a somiar que retorna a la platja, a la vida, sense que cap insomni indesitjable li ho puga impedir.

 

 


 

                          
 .-000018                                                                                                                                  .-000137

                          
 .-000147                                                                                                                                 .-000120

                          
 .-000123                                                                                                                                  .-000021

 

 

 

Etiquetas de esta noticia

ArticulistasAlbert Reina
SeccionesRincón literario

Añadir un comentario

Pregunta de verificación


¿Qué abunda en el desierto? Arena, agua, gas o árboles
 

Respuesta de verificación

 * Contesta aquí la respuesta a la pregunta arriba mencionada.

Autor

 * Es obligatorio cumplimentar esta casilla con un Nick o nombre real. No utilizar la palabra "Anónimo" o similares.

Email

 * La dirección no aparecerá públicamente pero debe ser válida. En caso contrario no se editará el comentario. Se comprobará la autenticidad del e-mail, aunque no se hará pública, siguiendo nuestra política de privacidad.

Comentario



Antes de enviar el comentario, el usuario reconoce haber leído nuestro aviso legal, observaciones y condiciones generales de uso de esta web.




*El comentario puede tardar en aparecer porque tiene que ser moderado por el administrador.

*Nos reservamos el derecho de no publicar o eliminar los comentarios que consideremos de mal gusto, ilícitos o contrarios a la buena fe; así como los que contengan contenidos de carácter racista, xenófobo, de apología al terrorismo o que atenten contra los derechos humanos.

*EL SEIS DOBLE no tiene por qué compartir la opinión del usuario.
El Seis Doble. Todos los derechos reservados. Aviso Legal
Página optimizada para navegadores Mozilla Firefox, Internet Explorer y una resolución mínima de pantalla 1024 x 768 px.