.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
El pecador perfecteUn conte d’Albert Reina
“Ves amb compte amb allò que desitges, perquè es pot fer realitat”
Inventari de confusions
-------------------------------------------
Albert Reina
Aquell geni no va sorgir d’una llàntia màgica enmig d’un núvol de fum, ni es va quedar levitant davant meu. En realitat, havia adquirit la forma d’un pobre indigent, i el primer que vaig vore d’ell van ser les cames enlaire, ja que acabava de caure de cap dins d’un contenidor de fem del carrer de Santa Teresa mentre buscava alguna cosa per menjar. El vaig pescar com vaig poder i el vaig ajudar a eixir. Tenia un aspecte penós i duia un pet molt considerable. Quan va aconseguir falcar els peus al terra, mantenir la vertical i enfocar-me amb la mirada, cosa que li va costar un important esforç de concentració i molts segons, alçà l’índex de la ma dreta i em va parlar amb una veu esgarrada, pastosa, i un alè que tirava de tos:
-M’acabes de rescatar d’una situació lamentable, i has de saber que soc un poderós geni que premiarà la teua bona acció permetent que formules un desig que s’acomplirà sens tardança.
Mentre jo girava cent vuitanta graus per fugir d’allà ràpidament pensava que als contes de tota la vida es concedien tres desitjos, i no un, però que en aquest cas la importància pràctica era nul·la. Quan ja estava a certa distància em vaig detindre a mirar enrere i vaig vore com l’indigent patia una breu combustió espontània darrere de la qual va aparèixer sobri, pentinat, rasurat, net i vestit amb una roba que jo no em podia permetre. Vaig tornar lentament on ell estava per guanyar temps per pensar. Mon pare m’havia dit un dia que per a triomfar a la vida era essencial aprofitar les oportunitats quan es presentaren, així que vaig tractar d’optimitzar les prestacions del desig al màxim i li vaig dir al geni amb seguretat:
-Molt bé, vull que m’atorgues el següent do: quan jo escriga qualsevol idea, desig, conte, relat... tot allò que escriga vull que es faça realitat. Aquesta és la meua petició.
El geni, que segurament no era tonto, s’havia adonat de que el meu únic desig era en realitat una porta oberta a obtenir infinitat de desitjos més, però no semblà disposat a discutir.
-D’acord, així serà. Bona nit.
I amb quatre passes llargues s’apropà al contenidor i es llançà dins de cap amb molta agilitat. Quan em vaig apropar i vaig mirar sols vaig trobar bosses de fem, caixes de cartó, un poal trencat i un assecador de cabell.
Vaig tornar a casa i em vaig ficar ràpidament davant de la taula de la meua cuina amb paper i bolígraf a les mans. Com que soc una persona molt primària no vaig necessitar pensar massa i vaig escriure un relat ple de detalls escabrosos en el qual seduïa la meua veïna del pis de baix. Just quan ficava el punt i final va sonar el timbre de la porta.
L’endemà em vaig despertar al seu llit i la vaig deixar dormint per tornar a casa. La nit anterior no vaig pensar en el sopar i tenia una fam terrible. Vaig escriure que el millor restaurant de la ciutat, que està enfront de ma casa, obria sols per a mi, tot i que eren les nou del matí. A les dotze vaig parar de menjar a punt de rebentar com una magrana. Pesat i satisfet vaig entrar a l’administració de loteria, vaig comprar tots els dècims del 01013 (eren els més nombrosos), i vaig jugar a tot allò que em va semblar. Després, ja a casa, em vaig ficar a escriure cinc minuts i em vaig gitar a fer una becadeta.
“La meua vida era tan excessiva i luxosa que el fet de tindre que escriure
cada vegada que volia demanar un nou desig se’m feia costera amunt”
%20-%20Albert%20Reina_%20El%20pecador%20perfecte%20%20%20FT1.jpg)
Per la vesprada em va despertar algú que buscava el veí de dalt i s’havia equivocat de timbre. Ah, el meu veí de dalt. Sempre sorollós, amb una vida social impressionant, sempre ben acompanyat per xiques boniques i amics divertits, més alt que jo, amb més cabell que jo, amb millor treball que jo, amb millor cotxe que jo... Vaig agafar el bolígraf i vaig escriure que li succeïa una cosa horrible, i un poc més tard quan vaig eixir a fer un volt i estirar les cames, em vaig trobar a la porta del carrer amb el “trist” espectacle de l’ambulància i les tècniques de reanimació que jo sabia que res anaven a poder.
Evidentment em vaig acomiadar del meu treball sens molestar-me en avisar. El dilluns següent em vaig arrimar al banc sens ni tan sols haver comprovat el resultat de la loteria i vaig ingressar els dècims davant de la cara atònita del personal. Una setmana després ja disposava d’una mansió pròpia enmig del camp amb quatre persones al meu servei, xofer i una col·lecció important de cotxes de luxe. Vaig començar a fer ostentació davant dels meus amics, a convidar-los a casa sols per ficar-los les dents llargues, a burlar-me de les seues misèries que fins feia poc també eren les meues. Els humiliava, els donava diners si m’adulaven o es deixaven posar en ridícul.
La meua vida era tan excessiva i luxosa que el fet de tindre que escriure cada vegada que volia demanar un nou desig se’m feia costera amunt, així que un dia vaig escriure unes línies on manifestava que a partir d’eixe moment sols necessitaria pensar un desig per a que aquest es complira. Mal dia i mala hora! En eixe moment vaig descobrir que hi ha una cosa que es diu inconscient, subconscient o la mare que ho ha parit, i que ni tan sols som els amos d’allò que creguem o desitgem de manera més ferma. Ni amb molt d’entrenament i meditació es pot tindre la ment en blanc durant molt de temps. La meua vida es va convertir en un desbarat, pel matí es complia allò que havia somiat, estava rodejat de fenòmens paranormals, res tenia sentit, ni cap ni peus. Era una espècie de rei Mides del pensament.
Tot i que no soc massa creient, vaig anar a una parròquia a parlar amb un retor. Em va semblar la manera més ràpida de parlar amb un desconegut i confessar-li (mai millor dit) tot allò que havia fet i el que m’estava succeint. Necessitava desfogar-me, que algú m’escoltarà. L’home, ja major i amb cara d’haver escoltat molt en esta vida, va encaixar com va poder la meua explicació, es va rascar un poc el cap i va començar a parlar amb decisió:
-Mira, fill meu; mentre parlaves he estat esborrant mentalment de la llista dels pecats capitals i no te n’has deixat cap. Eres allò que es podria anomenar el pecador perfecte. Els teus pecats són d’una magnitud tal que hauria de fer consultes teològiques per vore la manera d’absoldre’t , i així i tot dubte que ho pogués fer. A més, donades les circumstàncies, no crec que una absolució et servirà de gran cosa. En el teu cas es pot dir que en el pecat ja portes la penitència. Ho sent, però no es pot fer res.
Des d’aleshores he tractat de contactar amb el geni, ho he desitjat amb totes les meues forces, però no ha donat cap senyal de voler ajudar-me. A la porta de ma casa hi ha acampades centenars de dones que volen passar la nit amb mi, l’altre dia em vaig despertar amb la cara de Natalie Wood, els cucs i les mosques em parlen i estic desencadenant sense voler cataclismes naturals arreu del món que ningú s’explica. Ara mateix estic (no sé com he arribat ací) dalt d’un avió travessant l’Atlàntic, ja que el proper diumenge guanyaré la marató de Nova York.
Se m’ha ocorregut que tal vegada, si li demane al geni per escrit que pare esta història, em farà cas, i estic aprofitant el llarg viatge per ficar-la negre sobre blanc.
És la meua última oportunitat.
Ah, i una última cosa: ves amb compte amb allò que desitges, perquè es pot fer realitat.Albert Reina
.-000018 .-000002
.-000064 .-000012
.jpg)
.-000123 .-000021
Etiquetas de esta noticia
Secciones : Amigos de Larra, Rincón literario,
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
amigo Albert, que el genio te siga acompañando para bien escribiendo, ¡felicidades!
Sr. Reina, agraïr-li la seva generositat al compartir amb tots nosaltres la seva magia.
Gràcies a tu, Miguel. De generosistat res, és un plaer per a mi, i les millors coses de la vida són aquelles que es compartixen.
Añadir un comentario
